Vam engegar el projecte de Barcelona és Capital conscients que era molt difícil entrar a l'Ajuntament partint de 0 (de 0 de debò, sense representació a altres institucions i sense ser una opció reciclada de candidatures que ja hi eren). Els altres partits ens han mantingut fora del debat, i les decisions de la junta electoral han fet la resta: el sistema es blinda davant de les propostes noves, i sense accés als mitjans tradicionals és molt difícil arribar a un gruix important de la població. Diumenge, molts barcelonins encara no sabien que existíem. Aquesta és la part més frustrant: irrompre en el panorama polític partint de 0 és dificilíssim, i això és negatiu per a la salut democràtica de qualsevol societat.

Però no hem vingut a queixar-nos. Crec sincerament que teníem el millor projecte: vam mirar de cara tots els problemes de la ciutat sense defugir res, i hi vam proposar una solució que intentava anar al cor de tots conflictes. Vam posar llum a les relacions oligàrquiques que tenen la ciutat anestesiada des de fa dècades i que li impedeixen ocupar un lloc prominent al món i estar a l'altura dels grans temes que marquen les agendes de la vida urbana dels països més avançats. Vam decidir que no ens adaptaríem als prejudicis de ningú i miraríem de relligar el vot dels ciutadans amb els representants polítics. Que donaríem sentit a aquesta representativitat sense mentides ni mitges veritats, i no ens n'hem sortit.

La política barcelonina -igual que la política del país- s'ha construït sobre les coses que no s'han dit, amb retòriques buides que només descapitalitzen la ciutadania i li treuen les eines per a actuar políticament. En aquesta campanya, ningú no ha dit - a banda de Barcelona és Capital - que Barcelona és una ciutat ocupada per l'estat espanyol, que parasita la seva energia natural amb la col·laboració històrica de les elits del país. Ningú no ha dit que l'ocupació material de sòl i edificis condiciona l'estratègia urbanística i econòmica de la ciutat, i l'atrapa en una visió immobilista que és antiquada i ineficient. Ningú no ha dit -i aquest és probablement el conflicte més important en cent anys- que l'estat ha de traspassar a la ciutat de manera total i sense més dilacions tot el territori de la façana marítimoterrestre, que actualment controla per ordre de Primo de Rivera.

Ningú no ho ha dit perquè a ningú li interessa que Barcelona tingui la força que li correspon. Perquè saben que, si Barcelona fos forta, arrossegaria tot el país cap a la independència i els partits no ho podrien controlar.

Nosaltres hem explicat tot això i no hem aconseguit representació. El context era complicat, però també penso que serà difícil que hi hagi un moment millor: el món s'anirà endurint, i l'autoritarisme anirà guanyant terreny també a casa nostra i de les maneres més dissimulades. Tampoc no sé si es podrà repetir que un equip de tanta gent es trobi i es conjuri per treballar de franc per un projecte que ens travessava i interpel·lava d'una manera molt fonda, molt de veritat.

Barcelona ha votat l'anar fent, tancar ferides, qui dia passa any empeny, un alcalde que amb la seva edat encarna el missatge que no es plantarà cap batalla. El sistema es tanca per dalt perquè la gent ho ha volgut, i caldrà treballar més i millor per capgirar això des de l'espai polític que ja hem obert i que ja no es tancarà. Ens haurem d'esforçar més i ser més per arribar a més gent.

El meu agraïment per tothom que ha treballat d'una manera o una altra és immens i, malgrat que ningú no es retreu res i tothom vol continuar, d'alguna forma em sento responsable de la seva frustració. Aquests dos dies ens ha escrit molta gent que ens diu que mai havia votat amb tanta convicció i ens demana que no ho deixem córrer. Encara no sé ben bé com, però jo no ho penso fer.