¿Com escriure de qualsevol altra cosa si al cap només en tenim una? La guerra. Una altra guerra. No per anunciada dol menys. Portem setmanes veient les notícies, sentint les declaracions d’uns i altres, veient com s’anava construint el relat que la guerra era inevitable. Portem dies escoltant i llegint l’anàlisi d’expertes i periodistes (beneïts periodistes i beneïts mitjans públics), tractant de comprendre els perquès d’una altra guerra. No sé vosaltres, però jo per més que ho intento, no ho entenc.

No puc entendre com després de tantes guerres, de tantes morts, de tantes pèrdues, de guerres de fa temps que perduren en la memòria i de guerres que avui destrueixen famílies i vides a Síria o al Iemen, com no hem après a evitar la guerra. Una guerra que ja fa temps que dura. Puc arribar a seguir el fil argumental d’uns i altres, les raons històriques i la testosterona, el negoci de les armes i l’ambició política. Enganxada a la pantalla, la de la televisió, la del telèfon, la de l’ordinador, devoro informació.

A moments em plantejo si no és indecent això de seguir una guerra en directe des del sofà de cas, com si es tractés de la darrera sèrie distòpica a Filmin. Però allà estic, enganxada a les connexions, les anàlisis i les opinions, com més diverses millor. Puc intentar desllorigar, amb l’ajuda dels i les qui saben (difícil distingir-les entre tant de soroll), les complexes arestes de les relacions internacionals i la geopolítica global que porten Rússia, Ucraïna, l'OTAN, els EUA o la UE a actuar com actuen i a portar-nos, cadascú amb el seu trosset de responsabilitat per haver fet o no haver evitat fer, a la guerra. Però segueix sense cabre’m al cap que tornem a estar aquí, com fa 19 anys, organitzant-nos per manifestar-nos contra la guerra (el 2 de març a Barcelona tindrem ocasió de dir ben fort i als carrers de nou “No a la guerra!”).

I, per tant, haig d’acudir al mestre, al que malauradament no puc trucar, però que sempre hi serà. Deia l’Arcadi Oliveres que “les guerres no són només absurdes (quin resultat esperem de la violència?), sinó que a més es preparen buscant excuses i falsos enemics per justificar i perpetuar l’existència d’una de les indústries més grans del món i que mou més diners: la indústria armamentística”. Cap exèrcit defensa la pau. I cap guerra ens portarà a la pau.

El negoci de la guerra. I el de l’energia. I l’hegemonia en un nou ordre mundial en evolució constant. I les ambicions imperialistes d’uns i altres. I passar-se pel forro (disculpeu el llenguatge) acords signats, compromisos internacionals i el multilateralisme. Aquesta serà una altra víctima d’aquesta guerra. Primer la gent. Perquè el poble és el que posa les morts, les ferides, les famílies trencades, les refugiades, la por. Les vostres guerres, les nostres morts. Però també el multilateralisme, la possibilitat d’avançar en aquella idea d’unes nacions unides en “pau, dignitat i igualtat en un planeta sa”. Aquesta, com totes les guerres, suma un nou fracàs a la diplomàcia internacional i a un espai, totalment antidemocràtic, com el del Consell de Seguretat de Nacions Unides. Aquesta, com totes les guerres, ens allunya de la utopia d’un món on els conflictes es solucionin de forma negociada i pacífica, en un marc multilateral.

Torno al mestre, per no desesperar. “Jo continuo esperançat. Per mi no és utòpic aspirar a una societat sense guerres. Per mi no és utòpic que puguem canviar les relacions internacionals”. Poc més podem fer. Tractar d’entendre l’incomprensible i seguir treballant per la pau. Exigir que els nostres governs no es taquin les mans de sang en el nostre nom. Acollir les que fugen de les guerres. I dir ben fort de nou allò de “No a la Guerra!”. Ja sabeu, el dimecres 2 de març a les 18.30 a la Plaça Catalunya de Barcelona (disculpeu la centralitat, probablement hi haurà més convocatòries arreu del territori).