Tot hauria pogut quedar en un afer estrictament privat. Se t'acosta una dona, et clava o intenta clavar-te una bufetada per motius que potser coneixes o potser no, la cosa no va a més i, com que ets un polític rellevant i ho ha vist molt poca gent, decideixes que és millor que l'incident no transcendeixi. Ni en parles a les xarxes, ni ho expliques als mitjans i, per descomptat, no presentes denúncia. Afer privat, punt i final i demà serà un altre dia.

Però decideixes o et fan decidir que d'allò se'n pot treure rendiment. I ho esbombes, i ho relaciones amb el procés sobiranista, que genera tanta crispació que al final mira, m'han pegat. I jo li vaig veure als ulls que allò anava de política, jo vaig tenir aquest percepció. I a Catalunya ha de guanyar el diàleg per sobre de l'enfrontament, i ara vas a la tele i ara parles per la ràdio, i com és que aquest i aquest no m'han trucat per solidaritzar-se amb mi, no serà que són còmplices de la violència?

I l'afer ja no és privat. Ara ja és públic. Perquè tu ho has volgut. I es va fent gros. I algú et fa notar que si denuncies una agressió als mitjans de comunicació potser hauries de passar per comissaria a presentar la denúncia de debò, la que compta, la que es posa davant de la policia. I et dius ostres, en això no hi havia pensat, i trigues més del compte a presentar la denúncia, i això fa que la gent comenci a sospitar que aquí hi ha alguna cosa estranya. I ara resulta que la policia té l'obligació legal d'intentar trobar l'agressora, i comença a investigar, i comença a fer preguntes als teus familiars, i com que no se'n surt comença a fer preguntes als assistents de la comunió, a demanar-los fotografies d'aquell dia, fins i tot comença a parlar amb els nens que havien pres el cos de Déu per primera vegada. Els nens!

I els periodistes comencen a interessar-se de debò en el tema, i el departament de premsa d'Interior comença a rebre trucades diàries dels mitjans per saber com evoluciona la investigació. I comencen a circular versions i més versions sobre el cas, algunes d'impublicables, i la gent en fa mofa a les xarxes socials però en realitat no és cap broma perquè la cosa continua creixent i creixent, i el conseller d'Interior (el conseller!) és preguntat sobre el tema a la ràdio nacional (a la ràdio nacional!), i es veu obligat a insinuar que sí, que tot és molt estrany, perquè és clar, és estrany que una policia professional d'un país normal i corrent no sigui capaç de trobar una senyora normal i corrent de més o menys 50 anys que agredeix polítics a plena llum del dia en ple centre d'una ciutat normal i corrent com Terrassa. I te n'adones que ningú s'ho creu que allò fos una cosa política, i fins i tot hi ha gent que no es creu que allò fos res.

I constates que allò que havia de ser una jugada per reforçar el frame procés sobiranista igual a divisió social se t'ha girat com un boomerang. I gent del teu partit, gent que fins ara t'havia donat suport, comença a desmarcar-se de tu i a dir que potser t'has equivocat, i que a Catalunya no n'hi ha, de crispació. I te n'adones que, com et passa sovint des que ets primer secretari del partit, has aconseguit exactament el contrari d'allò que pretenies.

I aleshores és quan recordes que tot hauria pogut quedar en un afer estrictament privat.