Aquests dies estem vivint una realitat inèdita; segurament ningú ha viscut mai res similar i això té la seva importància i en tindrà encara més. Però hi ha una altra qüestió, tan o més important: la nostra societat disposa dels  coneixements científics i dels mitjans tècnics necessaris per poder acabar amb els efectes sanitaris del COVID-19 i el Coronavirus. Una altra cosa és que l'organització econòmica i social en la que vivim, el capitalisme, dificulta  permanentment controlar els seus efectes. El mercat capitalista, la competència,  i els beneficis empresarials que no es reparteixen entre les treballadores sinó entre accionistes són un fre a la priorització de la salut, la planificació i, en darrera instància, fins i tot la racionalitat. 

Estem assistint a dues lluites alhora en aquests dies. Una primera per controlar i acabar amb el Coronavirus i els seus efectes sobre la salut. I una segona que haurà de decidir qui i com pagarà els efectes econòmics de la crisi. Quan escoltem qui diu “això no va d'ideologies” cal que tinguem en compte que són els mateixos que es fan les proves del Coronavirus que es neguen al conjunt del poble. Els que repeteixen que “el Coronavirus s'expressa per igual a totes les classes” són els mateixos que no estan prenent  mesures perquè es tanquin tots els centres de treball i per poder accedir a atenció sanitària prioritzada i mai els hem vist defensar una sanitat pública que avui, heroicament, s'aguanta en base a l'esforç dels treballadors i les treballadores malgrat els Governs de torn que la maltracten.

Aquest dies caldria aplicar una bateria de mesures de caràcter econòmic i social amb la finalitat de protegir la classe treballadora dels efectes socials i econòmics de la crisi “generada pel Coronavirus”. Malauradament, ni des del Ministerio de Trabajo titularitat de Unidas Podemos, ni des del Ministerio de Seguridad Social titularitat del PSOE s'han pres mesures per protegir-nos contra els acomiadaments; al contrari: s'han desregulat procediments per tal de facilitar que les empreses apliquin quan vulguin Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO), ja sigui de suspensió o de reducció de jornada. Analitzem aquestes mesures.
 
Mesures que ens deixen en mans del caprici empresarial

La nova definició de “força major” a efectes d'ERTO s'aplica tant per la suspensió com per la reducció de jornada, qüestió que genera el primer problema. Si realment són causes per suspendre no poden ser causes per reduir: o a casa o a la feina però no treballar a temps parcial o dies alterns; si el que es redueix és el nivell d'activitat no és força major i el propi redactat parla de “pérdidas de actividad”. La definició que s'utilitza és equívoca i de mala tècnica jurídica. Més preocupant encara és com s'està deslliurant de responsabilitat les Mútues del Treball establint com a causa de força major “o bien en situaciones urgentes y extraordinarias debidas el contagio de la plantilla, o la adopción de medidas de aislamiento preventivo ”, quan fins ara aquest supòsit havia de ser assumit com Incapacitat Temporal per Accident de Treball i, per tant, a càrrec econòmic de les Mútues.       

Que el termini per resoldre ERTO sigui de 7 dies es pot convertir per l'Autoritat Laboral en un malson (davant l'allau de sol·licituds) però que l'informe d'Inspecció de Treball deixi de ser obligatori pot convertir el procediment en un mer tràmit administratiu de comprovació formal, perdent així les més mínimes garanties.
 
Pel que fa als ERTO per causa econòmica, tècnica, organitzatives o productives sorprèn que davant la inexistència de Delegats/des de Personal o Comitè d'Empresa li sigui atribuïda representació als sindicats legitimats per negociar conveni col·lectiu però no s'inclogui la possibilitat d'una comissió triada democràticament pels treballadors i les treballadores.
          
L'única mesura positiva aprovada és la que guarda relació amb la prestació de desocupació: que no es requereixi cotització mínima i que no suposi el consum d'una nova futura prestació. Això sí, les treballadores de la llar continuen en la seva discriminació històrica de no tenir Dret a la prestació. No podem estar d'acord que s'eximeixi a les empreses de pagament de cotització que es contempla a l'article 273.2 de la LGSS. Caldria tenir en consideració que això suposarà buidar la caixa de cotitzacions. És a dir, Estat i classe treballadora aporten i a les empreses no se'ls requereix res.

Pel que fa a la prestació per Autònoms/es és un únic pagament i no una prestació periòdica per qui acrediti una reducció de la facturació del 75%. El pagament únic és del 70% de la base reguladora que per la majoria de persones autònomes representarà uns 660 €. Una xifra ridícula que representa l'abandonament absolut de la voluntat de garantir mínimament els ingressos d'aquest col·lectiu.

Que les obligacions preventives de les empreses de l'article 16 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals es traslladin als treballadors i les treballadores és simplement inacceptable perquè, simplement, no s'ha de fer responsable a treballadors i treballadores mitjançant autoavaluació. Hi ha mitjans tècnics per enviar fotos, vídeos i dades i, per tant,  cal exigir que les obligacions es traslladin a qui correspon, és a dir, a les empreses.

Pel que fa a les suposades grans mesures en relació a l'adaptació de jornada, cal dir que ni tant sols és un dret absolut donat que es condiciona a que sigui “raonable i proporcionada en relació amb la situació de l'empresa”, sense fer cap definició de raó i/o proporció que impedeixi que la decisió quedi, absolutament, en mans de l'empresa.

La reducció de jornada significa afegir una nova causa a allò que establia l'Estatut dels Treballadors: la cura de familiars vinculada als efectes socials del Coronavirus i que serà ampliable la reducció més enllà del 50% de la jornada (fins i tot fins al 100% però en el Règim legal ja existent). Recordem que implica reducció igual del salari i que les empreses poden limitar el Dret per raons de funcionament si ho sol·licita més d'una persona.
          
El RD-Ll no inclou tancar centres de treball com mesura preventiva per evitar contagis, cap mesura per enfortir l'aplicació de suspensió d'activitat si hi ha risc greu i imminent, cap mesura per evitar acomiadaments, cap mesura per protegir les persones autònomes més enllà d’una prestació simbòlica. Cap mesura efectiva, en definitiva, per protegir la immensa majoria de les persones.

El resultat final del RD-Ll és que les grans i mitjanes empreses, amb independència que puguin tenir beneficis multimilionaris, no aportaran res al conjunt de la societat en un moment de crisi inèdit. Sembla només una manera d'articular la minimització del risc empresarial. Que les treballadores i els treballadors hagin d'assumir una reducció dels seus ingressos al 70% de la seva base de cotitzacions, siguin quins siguin els seu ingressos amb un topall màxim de prestació bruta de 1098 €, 1254 € o 1411€ (sense fills, amb un fill a càrrec i amb dos fills a càrrec, respectivament) és indigne. Per qui suposa els topalls de la prestació la seva reducció d'ingressos serà molt superior la 30%.  Amb això no es viu, s'intenta sobreviure. A més, l'Estat, el conjunt d'aportació col·lectiva, buida bona part de la caixa de cotitzacions. En definitiva, un clàssic traspàs de les rendes del treball al capital. I, alhora i malauradament, reduir els ingressos de la població assalariada afavorirà una propera onada d'acomiadaments per caiguda de la capacitat de compra i de consum.
 
Exigim mesures que donin protecció a la població

Volem proposar en aquest article el que podríem anomenar Pla de Xoc de mesures en matèria laboral i de Seguretat Social, que pràcticament no existeixen al RD-Llei aprovat pel Govern. Una mesura general passaria perquè Unidas Podemos complís el seu programa i derogués la contrareforma laboral del PP però si no ho ha fet ja segurament no ho farà mai. Així, unes mínimes mesures per donar respostes a la classe treballadora serien les següents:

· Recuperació de l'autorització administrativa pels acomiadaments col·lectius per evitar que les empreses pugin extingir contractes unilateralment  amb emparant-se en una realitat estacional o conjuntural (COVID-19).

· Prohibició de tots els acomiadaments de treballadores i treballadors afectats per Coronavirus, en confinament o que es trobin en l'exercici de qualsevol Dret per la cura de familiars. Per tant, afegir aquest supòsit com una nova causa d'acomiadament nul a l'article 55.5 del l'Estatut dels Treballadors.

· Permís retribuït per qui no treballa a sanitat, cures inajornables, alimentació o en activats vinculades a aquestes. Es farà la comunicació i tindrà la consideració d'un nou supòsit de l'article 37.3 de l'Estatut dels Treballadors.

· Tancament de tots els centres de treball que no realitzin activitats de sanitat, cures inajornables, alimentació o feines vinculades. Inspecció de Treball ha de tenir com principal activitat evitar risc greu i imminent, donant suport a l'aplicació de l'article 21 de la LPRL.

· Dret a suspendre la quota de cotització del Règim especial d'autònoms.

· Prestació del SMI per aquells col·lectius que no tenen Dret a la prestació de desocupació: treballadores de la llar, autònoms dependents, etc.
        
Amb el que ha aprovat el Govern es protegeix a les grans i mitjanes empreses i es fa pagar la crisi a autònoms, treballadors i treballadores. A banda, tan autònoms com treballadores han de ser emparats per un Pla de Xoc on hi hagi moratòria general i real del pagament de lloguer i hipoteques i garantia de subministraments.

Com en el període que es va iniciar el 2008, ara ens estem jugant qui paga la crisi. Per ara, les mesures del Govern espanyol ens indiquen clarament que tornarà a ser la classe treballadora. Però no ens volem resignar i exigim l'articulació immediata d'un Pla de Xoc contra la crisi.