Cada dia, davant la Comissaria de Policia Nacional de l’Eixample les cues són infinites. Centenars de persones es lleven de matinada per fer cua i provar sort. Són víctimes de la lenta burocràcia centralitzada, i van a provar sort perquè tot i que la majoria tenen els bitllets comprats i volen passar el Nadal amb la família, no tothom passarà la carrera d’obstacles per tenir els papers “en regla” i poder-ho fer.
La Celia fa quatre anys i mig que no veu a la seva filla de sis anys. Té els bitllets comprats per anar al seu país d'origen i fa un parell de setmanes li van robar la bossa amb el NIE al metro de Barcelona. Té la denúncia feta i li han pres les empremtes, però amb això no n’hi ha prou: necessita un paper de retorn o s’arrisca, a què depèn de qui hi hagi a la porta, no la deixi passar tot i tenir permís provisional de residència. Fa 4 dies que cada matí es lleva amb l’esperança de ser una de les 15 persones que podran passar sense cita prèvia.
I és que no hi ha cita prèvia. Hi ha gent que en reserva i fa l’agost o més aviat el desembre. No hauria de ser i és. És molt fort com una cosa que hauria de ser un dret es converteix en un privilegi o en un favor caritatiu que 4 guàrdies fan, perquè mira, perquè és Nadal. “Y no quiero ni líos ni gritos en la puerta”. A l’Annaís avui no l’han deixat passar. Una noia presa pels nervis i perquè a les dues ben puntuals ja han tancat s’ha trencat a plorar desconsoladament. “Gracias a vuestra compañera no entrará nadie más sin cita previa”. No la coneixia de res. Se l’havia trobat a la cua.
És igual d’on vinguis i on vagis, l’esforç que t’hagi costat estalviar, si has fregat culs, plats o cases per poder veure als teus familiars. Si has treballat hores extres per poder fer aquest viatge, si has esperat fins i tot anys per marxar sense ser retornat. I és un tema que no importa a ningú. Que ningú fa res per canviar. I que passa cada dia. També per Nadal. I pocs diran que “tindran sort”, quan “tenir sort” vol dir hauran pogut fer ús del seu dret. I els altres potser no tindran ni gana de menjar quan el dia de Nadal no podran compartir taula amb els seus éssers estimats.
I mentrestant 4 pijos faran la volta al món per lleure. Aniran on faci sol, o on hi hagi neu per esquiar. Dinarem i soparem pels descosits i no ens faltarà de res. Discutirem amb els cunyats sobre Catalunya, intentarem solucionar el món amb 5 minuts i tothom voldrà tenir raó de tot. Picarem o acariciarem el tió, amb o sense cara que prèviament haurem alimentat, brindarem amb cava, menjarem neules i torrons.
A la mateixa ciutat, potser al pis del costat, igual al caixer de sota a casa refugiant-se del fred, hi haurà persones pels qui el Nadal no existirà com existeix el nostre. Que no tindran ningú amb qui compartir taula, que no podran veure els seus fills i filles, abraçar-los, fer-los un petó ben fort i ple d’amor. I encara ens creurem que tenim problemes, ens queixarem per tot. Voldrem més i millor, ens mirarem el melic i desitjarem tenir un any més pròsper inclús del que ja hem tingut. Sense adonar-nos dels privilegis, netejant la consciència amb els 10 euros que hem donat a una causa solidària.
20 de agost de 2025