No és un miracle

«Mantenint l’avortament com a crim només es legítima la clandestinitat d’una intervenció que moltes dones es continuaran fent però sense tenir prou seguretat»

10 d’agost de 2018

Tenir un fill no és un miracle, com els agrada dir a les blogueres ensucrades o a les editorials de llibres per a dones embarassades. Ser mare és una circumstància vital molt plaent per a algunes dones, un full de ruta essencial i imprescindible en molts casos, però una autèntica mala passada per a unes altres dones. 

Trenca el cor que a l’Argentina, un país desenvolupat i modern en molts aspectes, s’hagi deixat escapar aquesta oportunitat de despenalitzar l'avortament més enllà dels casos de violació i de risc per a la salut de la mare, i mantingui una llei de 1921 que –malgrat ser moderna per a l’època en què es va redactar– deixa ara un forat en la llista de drets civils de les dones d’aquest país, uns drets que queden relegats a passar per darrera de la sovint falsa moralitat religiosa. 

Gràcies a ser mare sé que has d’estar molt preparada per ser-ho, que no és un camí de flors i violes, que costa temps i diners i també que un fetus de 14 setmanes no és un bebè. A la dona que necessita avortar –no diguem “vol” com si fos un caprici–, se l’ha d’ajudar, amb suport psicològic i sufragant-li econòmicament el procés. I no se la pot obligar que dugui a terme l’embaràs sencer per donar després el nen o la nena en adopció: desfer-se d’un fill nascut sí que ha de ser l’experiència més dolorosa del món.

Però un altre cop el patriarcat omnipotent i omnipresent. I per això es deixa en un grapat d’homes la decisió sobre despenalitzar l’avortament, com també són ells majoritàriament els que decideixen posar impostos de luxe a compreses i tampons. Perquè som tan capricioses que tenim la regla. Llegia fa uns dies que al Nepal les nenes i dones han de marxar de casa durant els dies que menstruen perquè es considera brut i impur. Aquí se’ns castiga econòmicament.

Mantenint l’avortament com a crim només es legítima la clandestinitat d’una intervenció que moltes dones es continuaran fent igualment però sense tenir suficient seguretat amb instal·lacions i professionals dubtosos. I tot, perquè els mal anomenats ‘pro-vida’ se solen preocupar més d’assegurar la viabilitat d’un embrió o fetus a mig formar que no pas la de la dona. Legalitzar-lo, contràriament al que pensen alguns, no és anar induint les dones a interrompre els seus embarassos a la babalà ni matant nadons. És donar-los un espai de fer-se enrere si aquest suposat miracle no es pot encabir en el seu pla de vida.