En moltes tertúlies em trobo amb gent que assegura que la transició nacional és una cortina de fum i que és la nostra “excusa” per eludir els principals problemes del país, aquells que afecten, durament, a moltes i moltes famílies.
Res més lluny de la realitat. És obvi que la primera prioritat és treure el país de la crisi econòmica però també és molt evident que si no canviem les regles del joc no ho aconseguirem. I en això consisteix, en gran mesura, la transició nacional de la que tant es parla. No negarem que aquesta transició es nodreix d’una gran dosi de sentimentalisme (estima cap el nostre país, Catalunya i cap a la seva gent) i d’ideologia però tampoc podem negar que l’ingredient principal, el motor que ens dóna la força per tirar endavant, és la necessitat de treure Catalunya de la crisi econòmica i donar resposta a les necessitats més bàsiques, més urgents i més flagrants dels seus ciutadans.
Per això crec que és molt important que sapiguem explicar què és exactament això de la transició nacional i el dret a decidir. Aquests dos conceptes ja no són exclusius del debat identitari, ara són protagonistes del debat econòmic. I és que aquesta etapa, aquest camí, l’hem de fer amb el cor però pensant en la nostra cartera i en la nostra butxaca. La nostra relació amb la resta de l’Estat, totalment injusta i desequilibrada, ha arribat a un punt insostenible.
El govern de l’Estat ha decidit no pagar els deutes que té amb Catalunya i, a la vegada, l’obliga a fer front a un límit de dèficit molt exigent (tot i que Europa ha flexibilitzat el límit de dèficit al que ha de fer front Espanya). Així doncs, mentre que Europa permet que Espanya tingui un objectiu de dèficit del 4,5% del PIB, Espanya obliga a Catalunya a tenir-ho, com a màxim, del 0,7%. Aquesta intransigència del govern central (de no ampliar el límit de dèficit de Catalunya) pot tenir una conseqüència molt perillosa ja que pot posar en qüestió el nostre Estat del Benestar perquè és Catalunya qui duu a terme i qui finança les polítiques socials (educació, sanitat, gent gran,...).
Això endureix una situació que ja és, per si mateixa, molt complicada. Amb aquesta càrrega a sobre mai podrem sortir de la crisi i ens veurem obligats a demanar uns esforços, socials i econòmics, que sabem que seran insuportables. Així doncs, la transició nacional de Catalunya (poder disposar dels nostres propis recursos) ja no és només un qüestió de sentiments o ideologia ara és una qüestió econòmica, és pur instint de supervivència.
Ara a portada
15 de gener de 2013