Si et mors, seràs una bellíssima persona. Algú que sempre saludava. Seràs el veí a qui se'l veia tan bé el dia abans passejant el gosset. Un amic dels seus amics, l'amiga amb qui sempre es podia comptar. Si et mors, seràs tot allò que mai ningú no et va dir que eres perquè, probablement, no serà cert. Ho faran de bona fe; no mentiran pas. Només pretendran redimir-te i redimir-se. Un últim gest de compassió perquè marxis plàcidament cap al més enllà i les consciències s'apaivaguin al més aquí. Quan siguis mort ja no parlaran de qui vas ser, sinó de qui voldrien que haguessis estat. Crearan un record confortable que et resumeixi i simplifiqui. Seràs un pensament fugaç, un tuit enginyós o, amb sort, un somriure melancòlic.

Si et mors, diran que ets un geni postimpressionista. Abans que tu, ningú havia convertit els colors en sentiments. Pintaves per no embogir. Sense cap complicitat, sense despertar el més mínim interès. I quan siguis mort, els teus quadres es vendran per milionades i, aleshores sí, et trobaran a faltar i lamentaran que vas pintar massa poc. A la vida i en els llenços.

Si et mors, et coronaran com a rei del rock, del pop, del grunge, dels cantautors. Et faran reina del soul o del R&B. Només quan et moris entendran el teu talent i el teu patiment. Apareixeran els profetes del "Jo ja ho deia" i els de la secta apocalíptica de l'"Això es veia venir". La teva música s'escoltarà per sempre quan hagis callat eternament. Et donaran premis pòstums que no hauries rebut en vida. Ens descarregarem els teus discos per ressuscitar-te prement el "play" i fent un "repeat" infinit de la teva obra.

Si et mors, seràs l'advocada perfecta, el periodista impecable, la política honesta, el funcionari entusiasta, l'espòs ideal, la mare completa... Quan et moris, tots et coneixeran i tothom t'haurà conegut. Els amics íntims se't multiplicaran i les coneixences accidentals seran inabastables. Mai s'acabaran les anècdotes que vas protagonitzar, els àpats que vas compartir, les cites a què vas assistir. Sabran més de la teva vida que tu mateix. Val més que te'n facis a la idea, no tindràs dret a rèplica. De sobte, allò que deies amb falsa fermesa es convertirà en aforisme i durant anys serà repetit com un mantra. Quan siguis mort, seràs un messies d'estar per casa.

Si et mors, seràs un text col·lectiu que farà equilibris entre la realitat i la ficció. Un obituari, un article, una biografia. Parlaran i escriuran de tu sense mida ni fonament. Amb subjectivitat, tendresa, dolor, condescendència i en costarà destriar la sinceritat. Et faran una autòpsia verbal, una dissecció oral per, finalment i sense el teu permís, certificar que has mort. Però tant et farà, res d'això serà cosa teva. Saps que allò que vols que se sàpiga ho diràs ara mateix, demostraràs el que toqui en el moment precís i reivindicaràs el que convingui sense esperar ni un minut més. Només així descansaràs en pau en plena vida. I sobretot, sisplau, no et moris.