Superar el carnaval mai és fàcil. I no ho dic per si ets de Solsona o Vilanova i la Geltrú (que sí, que Sitges i Torelló i tal). Meitat de febrer és un moment l’únic de l’any, quan el fred és fred i l’hivern per fi sembla que es creu el seu paper. I és entre calçotades i rutines recuperades que m’adono que estic enfadat amb tu. Si em segrestés un d’aquells interrogadors de les pel·lícules no sabria treure’m el perquè. El focus a la cara, la pallissa ritual, els insults, punxes sota les ungles, la coacció, res. I crec que jo també passo factures i pretenc cobrar-les. Abans, fa anys, no ho feia. No em semblava noble i no havia estat encara autònom. He usat molt aquest adjectiu: noble. Per mi la noblesa era alguna cosa important en una persona, aquella qualitat de l’honor. Ja no demano tant. Només reclamo que no em maregin i una mínima lleialtat. El luxe de poder confiar. Em molesta el campi qui pugui imperant. I com gairebé sempre que alguna cosa em molesta és perquè no l’entenc. Amb el temps m’he adonat que haig de ser una mica més humil i saber-me mirar per dins. La culpa no és sempre dels altres, noi. Sovint m’equivoco i sovint he errat. Només et puc prometre que m’ho miraré bé, no et puc prometre que no passarà més. Ets massa important per mentir-te, potser per això de vegades he semblat lluny o distant. No sabia fer-ho d’una altra manera, tan covard com valent.

Potser sí que soc un obsessionat amb la nostàlgia. La melangia com a benzina ja se sap. Però forma part de la meva vida, de la teva. No valorar que has fet és anar a les fosques per la vida. No és moment de prendre el nom de Kant a la lleugera, però ho faré. Hi ha coses certes, com que Ca l’Enric, Via Veneto o Ca l’Isidre han d’estar en qualsevol llista de restaurants, a la teva, a la de Catalunya, i per tant la del món. I també ho és que passejar per l’Eixample de Barcelona sense rumb o caçar la millor paella a la Barceloneta o decidir si ets més de MACBA o CCCB visitant els dos museus el mateix dia. Hi ha imperatius categòrics sí, i també hi ha veritats personals. Tu li atorgues el què al teu com. Ara bé, no et tornis boig, quan deixem de donar valor als valors perdem els patrons amb què mesurar-nos, sense Praxíteles no podem saber que les proporcions són la ciència amb la qual estimem i creixem. Diga-li Negroni o diga-li fricandó, tot són fórmules, tot ve de l’assaig i error, potser sí, però dona sentit a seguir, a donar més vida al que pensaríem que era una primera i última vegada.

Dinant en un restaurant prop del carrer Princesa. Menú de menjar italià. Que si la pasta arrabiatta, que si la pizza porta carxofa, i al costat un petit espectacle pornogràfic. Una parella, asseguda molt junta, donant mostres d’amor carnal molt efusives. La carn vol carn. Per un moment vaig pensar que a més de porchetta també dinaria la melanzane del veí. Potser creieu que soc un conservador, un paio encarcarat. Potser sí. I no vol dir que no tingui raó, o que pugui parlar d’això. La carn vol carn, insisteixo. Soc un home apassionat i a mi la carn em crida i sempre em troba. No tinc culpa en el desig, no tinc vergonya en el plaer. El desig és motor i parany. Simone de Beauvoir advertia que pot donar sentit a la vida, però també empresonar-nos. Som esclaus del que anhelem, sovint sense adonar-nos que no és desig propi, sinó imitat. René Girard ho va dir clar: desitgem allò que veiem en els altres. En un món saturat d’estímuls, la llibertat no és només poder triar, sinó saber què és realment nostre. El desig no ens ha de dominar; l’hem de domesticar. I és llavors quan la gràcia és compartir-ne la recerca i captura. I no acuso a ningú, ni tan sols a la parelleta del restaurant italià, de descontrol, a ells i a tu demano el que ofereixo: discreció i sobretot intimitat. Això soc jo. Tot amor és bo, i de fet és un miracle, una alegria, en qualsevol format i de qualsevol manera.

Com diu el poeta, tornaràs a tremolar, és qüestió de temps i de donar-te l’oportunitat de fracassar de nou, però no errar. Perquè mai donar-te és un error, és una aposta si vols. Però i si guanyes? Per aquest motiu estem aquí, com a actors i no com espectadors absurds. No penso renunciar, i no vull que renunciïs, a la mossegada dels llavis quan els petons es fan lents, a repassar l’orella amb la llengua en silenci per provocar un gemec sord i absurdament culpable, a agafar la mà de l’altre intensament quan la imaginació ja ha esdevingut la realitat més dolça. No li diguis amor. No em penso barallar amb tu per això ni per qui paga el sopar. "De vegades un es fixa en algú només perquè aquest algú s'ha fixat en un", diu un cínic Javier Marías. Potser sí, potser només estem aquí perquè ens hi hem trobat. I a mi em sembla meravellós i segur que hi ha qui ho troba infantil. Sense rumb, sense pressa, només fent millor a l’altre, sense demanar res, sense aturar a ningú i oblidant els entrebancs mentre es viu plenament. Un instant que val per a tot. Un somriure secret, una mirada que riu, un adeu que esgarrapa.

No em penso enfadar amb tu. La carn és una cosa més. Però quina cosa. La confirmació de la felicitat passada és refugi per l’esperança, diu Charo Lagares. Hem viscut, hem patit i hem construït els millors records per bastir les esperances, grans i petites. I això, de rebot, em fa tornar al mestre Marías quan ens dispara que "l'enamorament és insignificant, la seva espera, en canvi, és substancial". Seguiré esperant un altre tren, com diu el clixé. I és que potser es tracta de canviar d’estació i de no esperar cap puntualitat. Perquè no hi ha hagut mai el moment just ni la mirada adequada. Mai. Com les línies de la mà, que diu que van canviant, i són les que et marquen el destí, tot està per fer perquè tot està escrit. Estic segur que és moment de deixar de demanar permís per poder somiar, i de deixar de demanar perdó per voler viure encara que sigui en petits episodis col·leccionables. No soc tant com necessites, però soc més del que penses. De la mateixa manera que tu vals més del que et cotitzes, i ets més benvinguda del que t’esperes. Recorda que ens admirem molt i ens estimem poc. Així doncs, la teràpia ja està decidida, només ens falta reconèixer pel carrer el perfum que portem cadascú i somriure amb maldat. Perquè és la bondat, sobretot la teva, la que ens ha portat fins aquí, amb els dits còmplices i els anhels relligats.