El més semblant a l’infern deu ser el control d’accés al tren d’alta velocitat quan tens pressa. Creia que era a un quart, i resulta que surt a i cinc. Corre. Jo ja vaig lleuger d’equipatge: només la motxilla amb la muda per una nit, una camisa extra —per si de cas, perquè ens coneixem—, el necesser i l’ordinador, juntament amb tots els cables que avui necessitem per poder estar vius l’endemà i d’aquí a mitja hora.

Però ai, els que van de turistes per la vida. Aquell matrimoni que no acaba de veure el moment de passar el control de seguretat. Aquella desídia, aquella mirada de mutu desgrat, aquell tant me fot, i pitjor: quina poca pressa. Que si la via 3, que si la via 4. Quina manera de patir per baixar a les portes de l’Hades de la sempre bullent estació de Sants.

No vull ser dramàtic, però entro al vagó amb número de bona sort, i encara no arribo al seient que el tren ja es mou: Camp de Tarragona, Lleida, Saragossa, Calatayud, Guadalajara i Villa y Corte. El tren és metàfora de tantes coses. Ja hem dit que n’hi ha que passen, alguns que passen un cop només, i d’altres que sembla que no parin de voler que els agafis. El prenguis o no, el que facis, estarà bé: és el teu viatge. Jo només voldria acompanyar-te, perquè jo també tinc el meu.

Assegut, portàtil endollat, auriculars connectats al telèfon, Chet Baker de fons, i anar escrivint documents que no sabrem mai si serviran de res. Poc wifi i menys internet. Enllaçats a la desesperació i resignació. Anar picant tecles i pedres. El reciclatge i la cuina d’aprofitament contínua demana anar fent documents que seran sofregits per d’altres coccions. La vida de l’escrivent.

Podria ser AVE, Ouigo o Iryo. És igual. La cosa és que estic en un bloc de dues cadires, tot donant al passadís. Millor. A un costat, un senyor dormint amb mitja cara enganxada al vidre de la finestra, amb certa dificultat, perquè la cortineta li toca un tros del front. Amb el peu em toca la sabata. Bé. I a l’altra banda del passadís, un altre senyor que ha decidit treure’s les sabates. Porta només un mitjó —d’aquests que no aspiren a tapar el turmell—, i l’altre peu, que ha decidit que pengi al passadís, està a uns cinc centímetres del meu genoll.

Miro el senyor. Ell em mira a mi i somriu. No li torno el somriure, i només penso en una dalla o unes tisores de jardiner per poder posar a lloc tanta ungla. Desagradable. El paio em desafia. Ens aguantem les mirades. Són pocs segons, però tot canvia quan apareixes tu pel passadís. Vas contra sentit. I, sense anestèsia, li claves: “No comentarem les modes de mitjons, però faci el favor de treure el peu perquè pugui passar.”

El senyor, que no deixa de somriure, enretira el peu, no es posa cap mitjó, i segueix mirant la seva tauleta assegut com un fakir. Tu em mires, mentre segueixes la teva marxa, i em dius: “Així millor, no?” Gires amb un cop sec d’aquesta mitja melena rossa i escarolada.

Ni Julie Delpy ni Ethan Hawke. A qui se li acudiria confessar un amor en un tren? Qui pot pretendre que un escenari tan trivial pugui ser l’inici de res que pagui la pena? Tan somiador, tan infantil, tan naïf. Sí. M’ha caigut un llamp. Tu. No hi ha qui esperi el tro.

Deixo l’ordinador, la motxilla i la prudència. I segueixo pel passadís que deixa el tren, i veig com dos vagons més enllà t’atures al vagó a qui anomenen restaurant, quan amb prou feines en podríem dir minibar. Arribo al vagó. Encara estàs demanant el que crec que és una espècie d’infusió. Potser rooibos, si és que s’escriu així.

Et gires, em mires, somrius i em dius: “Va bé a qualsevol hora del dia, sempre té el mateix gust de derrota.” Rius. Ric, impossible no fer-ho: contagies, condemnes, enganxes i esclavitzes. Et dic que gràcies per posar a lloc al malvat home de les ungles del peu descobert. Tornes a riure i em dius que potser t’ho hauries de cobrar.

Nerviós, quequejo, i et dic que tens raó, que la tarifa podria ser fer una canya per Malasaña. “Que atrevit”, em dius, mentre poses el morro dintre del got de la infusió, em mires malvada i esperes la meva reacció. Per una vegada em controlo. El William Wallace de les emocions.

Deixo passar un parell de segons, i replico que tens raó, que seria més senzill provar un bar de fans del rock dur a Lavapiés. Tornes a riure. Em dius que bona idea. Ens creuem els números de mòbil. Ens veurem al vespre. Serem puntuals. Beurem cerveses, i copes de vi molt poc fred. Riurem com adolescents. Soparem —per dir alguna cosa— al bar Los Gamos. Seguirem donant voltes fins La Latina, i farem la penúltima a Los Tiernos. Riurem menys i ens mirarem més.

Després, que si t’acompanyo a l’hotel, que si això no està bé, que si ja parlarem. I ja fa tres anys que anem dient que sí i que no. Cadascú a la seva estació, però compartint destí.

Els trens, de nou, com a metàfora. Com a semblança. Diuen que ningú rep en aquesta vida tota l’estima que li caldria. Els trens sempre passen. O puges o el deixes anar. La vida, noi, la vida. Juga-te-la: ni controles la ruleta, ni les cartes, ni la parella d’ara. No et queixis. Confia en tu, confia en les segones oportunitats si és el que et cal. Però, sobretot, confia en allò que et sembli impossible avui, però feliç demà.

Oscar Wilde dispara allò de què “sempre m'estimaràs; represento per a tu tots els pecats que mai no has tingut el coratge de cometre.” Som un mirall, no s’acaben mai els reflexos.

Jo crec en Déu, però em costa creure en el Cel i en els àngels. Fins que et vaig conèixer. Algú que vola entre els altres, que foragita la mediocritat. Algú que fa creure en la bondat com a valor. Algú que em fa riure com un dimoni. Algú que em treu el sàtir amagat. Algú que em fa sentir més viu, buscar més sentit i perseguir l’equilibri impossible.

I diuen que els àngels no tenen gènere. Si tu fossis un àngel, en tindries. Series el que ets: aquesta dona, aquesta persona que m’agafa de la mà sense tocar-me, tan sols mirant-me. Ni Velázquez ni Dalí podrien haver dibuixat tanta perfecció: ni una línia fora del que ha de ser la inspiració. Res fora del que porto somiant des de sempre. Ni una pinzellada que sobri, només tenir encara més ganes de pintar, de pintar-te, de resseguir-te, de voler-te, de repassar-te.

L’art, diuen, és allò que emociona, tan sols. Si és així, cada cop que et veig és com si em caigués a sobre tot el Museu del Prado i el MoMA junts. Si l’art és emoció, som això. Ets tot, ets així, no cal més, ho vull tot.

No tinc por del que em puguis dir. Ja no. Em faig més por jo, què vols que et digui. Sé on m’estic ficant, molt més del que pots arribar a entendre. I si no ho sé, allà seguiré. Tots els països són diferents, tots són iguals: la cosa és aprendre a viatjar amb l’equipatge adequat, i sobretot sabent quin és el destí, malgrat que potser, quan arribis, segueixis una mica més enllà o bé et quedis abans.

Perquè no hi ha finals, només hi ha principis. I avui, de nou, no hi tornem: comencem fins al final.