Fa temps que predico que la República ens està fent perdre la nació. Però el que no va de baixa és el noble i tradicional art de la punyalada fraternal. De nou nyerros i cadells, la Busca i la Biga, carlins i liberals, Convergència i Esquerra, per citar alguns dels casos de cainisme més interessants de la nostra història. A tomb de la propera Diada Nacional, autèntic inici de curs polític de casa nostra, tornem al costum de desllomar-nos. He rebut un mem, un dibuix, una imatge d’aquestes, al meu mòbil en la que algú crida al president Aragonès perquè vagi a la manifestació de la Diada, la que organitza l’Assemblea Nacional s'entén. Però sembla que el president no hi pot anar perquè està practicant una fel·lació al president Pedro Sánchez sota una taula, la taula de diàleg se suposa.

Els dibuixos sarcastics i feridors són una pràctica fecunda a la nostra història. I si no ens agrada l’autor sempre pot dir que no s’accepta l’humor. Més enllà del bon gust o no de la vinyeta, perquè deu haver-hi de tots colors, no estem esgotats de tot això? Sobrepassa l’independentisme. Partidisme sempre hi ha hagut i d’això vivim, més enllà de les bondats del pluralisme democràtic, però la manca de respecte fa impossible avui la trobada. Un sectarisme buit ens impregna.
 
Com diu el poeta no hi ha una sola manera de saber que plou. Però cada cop que sento o llegeixo l’acusació més grossa de totes, la de botifler, se’m posen els pèls de punta. El president Aragonès no vol anar a la manifestació que organitza l’ANC, la que no fa tants hi anàvem centenars de milers de persones. Potser Aragonès en aquest cas representa el poble català millor que ningú. De fet, el president Artur Mas -que no va acudir a aquesta trobada fins el 2016– ha hagut de sortir als mitjans de comunicació a renyar a l'Assemblea per la seva ferocitat contra els partits independentistes. Ara bé, el Govern que ha de culminar la independència, es veu que la tenim a punt, mereix totes les crítiques, que per això està on està. No confonguem una cosa amb l’altra. Al Govern de la Generalitat se’l pot i se l’ha de criticar. Se li poden treure els colors per moltes bandes, des de les infraestructures a l’escola. Però no per si són més o menys botiflers.
 
Ja sabem a més que les grans entitats de la "societat civil" del país, l’Assemblea i Òmnium no són tals sinó que estan connectats amb els partits que arrosseguen pel fang. Que si l’ANC més propera a Junts-Convergència i que si Òmnium més d’Esquerra. És un joc legítim, ara bé amb totes les cartes sobre la taula. Aragonès anirà al recorrent acte d’Òmnium Cultural al migdia del dia 11. Diputats de Junts (potser la part no convergent) atien el foc de la mobilització de l’Assemblea contra ERC. Francament, aquest escenari no encén els ànims precisament. Més enllà de que això d’anomenar-se societat civil que jo ja no sé.
 
Però la Diada Nacional és un dia especial malgrat els partits, malgrat la política, malgrat tots nosaltres. Tot i que molts discuteixen quin ha de ser la nostra bandera i el nostre himne nacionals jo no tinc cap dubte de quin hauria de ser el nostre animal-ensenya: seria la piranya. Tot allò que ens cau a prop ho destrossem. La confiança, sentiment i creença, sabem que és molt fràgil, molt complicada de construir i encara més de reparar. Però la vida és així. De vegades ens equivoquem. Alguns hi tenim certa tendència. Però trobo a faltar la voluntat de tornar-hi, d’arreglar-ho. Per molt ofesos que ens sentim, per molt mal que ens hagin fet sempre hi ha una manera d’arranjar-ho. I tanquem amb el poeta: “No hi ha una sola manera d'estimar; de vegades penso que és un drama i de vegades que tampoc és tan greu”.