Durant els pròxims tres dies se celebra a l'Audiència Nacional espanyola un judici contra dinou membres del moviment dels indignats pel denominat “setge al Parlament”. Així van batejar la majoria de mitjans de comunicació la protesta que va convocar el 15-M davant de les portes de la cambra catalana el 15 de juny de 2011, coincidint amb l'aprovació dels primers pressupostos amb retallades, que van tirar endavant amb el suport de CiU i el PP. El judici se celebra arran d'una querella presentada pel sindicat ultradretà Manos Limpias, a la qual s'han afegit el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. De fet, el propi president Mas declararà com a testimoni per videoconferència, igual que la presidenta de la cambra, Núria de Gispert, i els consellers Santi Vila i Ramon Espadaler. Els encausats podrien ser condemnats a penes d'entre tres i vuit anys de presó per delictes de sedició, associació il·lícita i atemptat contra l'autoritat.

Sobta que la majoria de mitjans de comunicació segueixin catalogant encara avui els fets succeïts davant del Parlament com un setge. Normalment, aquest terme s'empra en contextos bèl·lics. El diccionari de l'IEC estableix que un setge és el fet d'encerclar una ciutat o una fortalesa per combatre-la i conquerir-la, i en aquest cas, ni el Parlament és una fortalesa militar, ni els manifestants que protestaven a l'exterior de la cambra tenien la intenció d'ocupar-lo. Els setges solen ser relativament llargs, i són els exèrcits els responsables de dur-los a terme. Els indignats del Parlament no tenien ni canons ni baionetes ni res que s'hi assemblés, i la seva protesta no pretenia arrasar la cambra catalana a sang i foc, sinó posar de manifest l'existència d'una llei que consideraven injusta i nociva i bloquejar-ne l'aprovació mitjançant l'acció directa no violenta. En tots els setges hi ha morts, ferits i presoners, però en el denominat setge al Parlament no ha transcendit que n'hi hagués cap, com a mínim al "bàndol" assetjat: entre els manifestants hi va haver una desena de ferits per l'actuació dels Mossos d'Esquadra.

També sorprèn que molts dels mitjans de comunicació que empren el concepte “setge” per referir-se als fets del Parlament de Catalunya no el facin servir en altres contextos en què potser resultaria més apropiat. Així ha estat, per exemple, en les protestes registrades a Ucraïna en el marc del denominat Euromaidan, en que part de l'oposició prooccidental va fer ús d'una important dosi de violència. Els disturbis es van allargar durant quatre mesos i els manifestants van ocupar diversos organismes governamentals –inclòs l'Ajuntament de Kíev- i van arribar a les portes del Parlament ucraïnès. El balanç va ser de desenes de morts –alguns causats per trets de franctiradors encara no identificats- i centenars de ferits. Entre les víctimes també hi va haver policies, i alguns manifestants enquadrats en organitzacions d'extrema dreta fins i tot van prendre presoners entre les forces de l'ordre. Tanmateix, el concepte “setge” gairebé no ha aparegut als mitjans de comunicació catalans per referir-se a l'Euromaidan: tot plegat va ser una “revolta” o una “onada de protestes” liderada per uns grups opositors que van organitzar “grups d'autodefensa” davant la “brutal repressió” del govern. Un govern, per cert, que tot i estar afectat per gravíssims casos de corrupció i aplicar mesures àmpliament impopulars va ser escollit democràticament a les urnes. Res a veure amb Catalunya, vaja.

És possible que alguns dels manifestants que van protestar davant del Parlament tinguessin una actitud agressiva que traspassés els límits de la no violència. I es pot discutir si l'acció davant de la cambra catalana, on també s'hi asseuen partits que van votar contra els pressupostos, va ser políticament encertada o s'hauria pogut plantejar d'una altra manera. En tot cas, el que no resulta apropiat és informar-ne emprant una terminologia bel·licista que contribueix a generar alarma social i reforça un relat que criminalitza milers de persones que van manifestar-se pacíficament. I el que ja passa de taca d'oli és que, tres anys després, el Govern i el Parlament més sobiranistes de la història s'aliïn amb un sindicat d'ultradreta per aplicar la “mà dura” contra els indignats, en un judici realitzat en un tribunal d'excepció com és l'Audiència Nacional. Si als encausats del Parlament se'ls ha de jutjar d'alguna cosa ho hauria de fer un tribunal català i no la sala hereva del TOP franquista.  Siguem seriosos: no hi va haver cap setge al Parlament. A no ser, és clar, que considerem un setge als drets socials les retallades i l'austeritat implantades els últims anys pels governs CiU, PP i PSOE. Un setge al que més d'hora que tard la ciutadania d'aquest país posarà fi de forma rotundament democràtica.