Aquesta setmana el Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat declarar il·legal l'actuació de la Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación, després de l'Auditoría de la IV Región Militar, que va actuar a Catalunya del 1938 al 1978, anul·lant 64.000 consells de guerra de la repressió franquista. Més enllà de l'eficàcia jurídica de cara a la reparació del perjudici o a les reclamacions que es puguin produir, l'aprovació d'aquest dijous marca un abans i un després al donar traducció deliberativa de calatge a les normatives sobre la memòria històrica aprovades en l'última dècada.

Amb aquest acte es tanca un cicle i se n’obre un altre, de la millor de les maneres. Un cicle obert al tombant del nou mil·lenni quan les reivindicacions de les associacions de la memòria històrica van irrompre definitivament en el debat públic i, a poc a poc, es van materialitzar algunes iniciatives institucionals. L’últim govern de Jordi Pujol ja havia començat a fer alguna activitat en aquest sentit i des dels governs del Tripartit s’havia entomat de ple la qüestió a través de la creació del Memorial Democràtic. A partir de 2010 disminuí la inversió en les activitats memorialístiques institucionals. En els últims temps s’ha tornat a una activitat més sostinguda, també per part dels ajuntaments, grans i petits. Però la decisió d’ahir marca un upgrade definitiu, per moltes raons, no última el fet que la norma hagi estat aprovada per unanimitat de la cambra, inclosos els grups de C’s –que havien tingut una actitud com a mínim tèbia respecte a aquest debat- i del Partit Popular, que en més d’un cas no havia dubtat a mostrar-se contrari a les normatives de censura del franquisme, amb aquella frase políticament inquietant que “no cal obrir velles ferides”.

El canvi era en certa manera esperat –ja s’ensumava alguna cosa semblant quan en el seu dia el diputat popular Fernando Sánchez Costa va deixar clar que els populars no s'oposaven a la tramitació–, però no per això menys important. Poc després de saber-se el vot favorable dels dos grups conservadors, i especialment dels correligionaris catalans de Mariano Rajoy, alguns van començar a cavil·lar en torn al perquè hi havia hagut un canvi de posició tan marcat. Va ser una manera de compensar els contrastos amb les forces polítiques majoritàries a Catalunya? Va ser una demostració de feblesa d’un Partit Popular que té cada cop més dificultats per mantenir el seu discurs? Va ser el fruït d’un canvi generacional intern al propi partit de Mariano Rajoy?

Tanmateix crec que realment no importa el per què, simplement, que ho hagin fet, possibilitant una deliberació compartida –al punt de ser unànime– del Parlament en aquest sentit.

Sempre he pensat que la consolidació de la democràcia a Catalunya i més en general a l’estat espanyol es podria realitzar completament només en el moment que les institucions –totes elles– es posessin fins i tot narrativament del cantó del rebuig inequívoc del franquisme, vertebrant un discurs públic de clara oposició a la dictadura. No tant per allò que fa a les memòries –que sempre són plurals– i ni tan sols als mateixos processos històrics –que sempre són complexos i a vegades contradictoris com la realitat mateixa–, sinó per allò que substancia les arrels ideològiques del sistema que ens regeix. I en aquest sentit, l'opció dels diputats i les diputades catalanes va ser clara, entenedora, diàfana. Una opció que –més enllà d’allò que es pugui pensar en torn a la conjuntura política actual–, té la virtualitat (i estic segura també que la intenció) de ser un impuls perquè a d’altres parlaments de l’estat es puguin produir deliberacions semblants.

Es pot argumentar –amb certa raó– que les conversions sobtades no són de fiar. Que pocs, alguns, molts dels electors o dels militants, o dels quadres de les dues forces que faltaven al consens sobre aquesta qüestió continuaran pensant que en el fons el franquisme tenia coses positives també. No és descartable, evidentment. De moment, però, ens hem de creure els seus representants. I sobretot hem de valorar positivament el fet que a partir d’aquesta votació qui vulgui expressar opinions no condemnatòries del franquisme es quedarà literalment fora del camp de joc que totes les forces polítiques han sabut i han volgut considerar com a vàlid.

Per a totes aquestes raons, la decisió del Parlament és certament un acte de voluntat política, reparació i justícia cap al passat però, sobretot, una eina carregada de futur. Enhorabona als diputats i a les diputades catalanes. A tots i a totes.