Fa temps, en aquest mateix espai d’opinió, vaig escriure un article titulat Lectura obligatòria on qüestionava la cultura literària i teatral que s’intenta inculcar als nostres adolescents des de les aules. Més d’un va defensar a capa i espasa (molt encertat, per cert) el descobriment dels clàssics a l’edat en que tot just ens comencem a formar culturalment.

Aleshores ja vaig explicar que no tinc res en contra dels clàssics en el moment adequat. Ha plogut molt i he tingut molt més contacte amb els adolescents a través del teatre i no precisament amb obres clàssiques. Els resultats han estat espectaculars. Ricard de 3r, que explica la transformació d’un adolescent en un monstre inspirat en el personatge de Shakespeare, s’ha convertit en una obra revelació a la cartellera de Barcelona, ara de gira per Catalunya, seleccionada a La Mostra de teatre infantil i juvenil d’Igualada i nominada als Premis de la Crítica 2015 com a Millor espectacle per a joves. #Like_Unfollow, sobre l’ús i mal ús que fan els adolescents de les xarxes, també ha estat seleccionada a La Mostra d’Igualada i s’està representant amb èxit en molts instituts de secundària. A l’abril estrenaré Noè Hac, sobre la violència adolescent, i una altre obra, encara sense títol, que hem treballat amb els alumnes de l’IES Moisès Broggi de Barcelona, dins el programa En Residència de l’Ajuntament de Barcelona amb la supervisió de la Sala Beckett, explorarà la pèrdua en aquesta complicada etapa.

Altres obres interessants per al públic adolescent són Ragazzo i Wasted (amb qui Ricard de 3r va compartir nominacions als Premis de la Crítica que finalment es va emportar la primera). En aquestes obres, els protagonistes diuen paraulotes, insulten, són violents, parlen de sexe, surten en calçotets, es droguen i fan el què cal, quan cal. Si cal. I creieu-me, els espectadores, potencialment adolescents, viuen l’experiència com si fos la seva pròpia i perceben el teatre d’un manera molt més propera, aportant-los alguna cosa a nivell personal.. I la gran majoria, després té ganes de tornar al teatre.

Una cosa similar passa amb la sèrie Merlí de TV3. Quan ens pensàvem que per fi es feia un pas endavant en la ficció a la nostra televisió pública, parlant obertament de temes i problemes reals, amb personatges reals que parlen com nosaltres, resulta que hi ha qui encara prefereix allò de no dir les coses pel seu nom, de no mostrar el què passa, de fer veure que tot és molt bonic i que tot va molt bé. Amb la prevenció que, si mostrem conductes poc apropiades, els nostres joves les copiaran. Com si els adolescents d’aquest país fossin estúpids i sense cap criteri.

Fa alguns dies l’Hector Lozano, creador de la sèrie, escrivia al seu Facebook: Telespectadors Associats de Catalunya atorga avui els Premis Zapping. Entre els nominats no hi ha Merlí, però és que no estava ni entre les sèries candidates a ser nominades. Era estrany ja que hi era tot menys Merlí. Avui he conegut la raó oficial perquè no ens van tenir en compte. “Tot i que els continguts estan molt bé i el Francesc Orella està excepcional, estem en contra d'algun dels continguts com la manera que els adolescents responen als mestres i als pares. És la realitat però creiem que des de la televisió i menys a una pública no s'ha de fomentar aquestes actituds i per això no les podem premiar”.

Voleu que escrigui adolescents ben parlats, estudiosos i educats per així fomentar des de la cadena publica bons comportaments??? (M'estalvio la resposta.) Coneixent ara d'on venen aquests premis, per mi és un premi no estar nominat.

En el seu moment ja vaig felicitar a l’Hector per la seva No Nominació. Veient actituds com aquesta, el millor premi és no estar nominat.

El més important és que Merlí tindrà una segona temporada (amb tant o més d’èxit que la primera) i creadors com la Lali Álvarez (Ragazzo), l’Ivan Morales (Wasted) o la Montse Rodríguez i jo (Ricard de 3r) seguirem fent obres valentes per als joves d’ara on els protagonistes diran paraulotes, insultaran, seran violents, parlaran de sexe, sortiran en roba interior, es drogaran i faran el què calgui, quan calgui. Si cal.

I els adolescents s’hi sentiran identificats, es remouran i seguiran enganxats a la ficció. Veuran sèries de qualitat. Aniran al teatre.

Així és la cultura del segle XXI. A qui no li agradi, s’hi haurà de posar fulles per què hem vingut per quedar-nos.