Alguns poden pensar que m’he mogut, però no és cert... es mou el paisatge, obrint-se vies de participació ciutadana impensables fa una dècada. Alguns (que es diuen) federalistes dubten que el dret a decidir tingui encaix jurídic i polític, perquè sols pensen en l'únic sentit d’aquest dret que no estan disposats a acceptar; ¿o no és tot i tothom decisió cada moment del dia? Decisions més o menys ordenades, més o menys assenyades, també pel que fa a la pertinença o no a una comunitat política. Fruit d’antigues decisions existeix Espanya, agradi o no, com altres futures la poden transformar o fer desaparèixer. I això val tant per a Espanya, com per a Catalunya. Els essencialismes constrenyidors de les llibertats individuals sols poden existir quan està en risc la supervivència humana. La resta, com sempre, depèn de la sostinguda capacitat dels governants de conrear, des de la llibertat i el respecte, la voluntat dels seus membres de romandre units, i ser així més forts i decisius en un context cada cop més complicat i volcànic.

Repeteixo, jo no m’he mogut: vaig dir que l’Estatut pretenia un impossible blindatge (per això vaig recomanar que no es fes i menys encara que s’intentés “arreglar” a les Corts), i la realitat política m’ha donat la raó, ja veuen com se’l passen per l’arc del triomf normes estatals i algunes autonomies hostils; en els inicis de la meva curta estada en política vaig advertir que no existeix una nació de nacions ni aquí ni enlloc, i el panorama va desdibuixant a cop de mercat realitats nacionals que semblaven inamovibles, i esborronant un concepte de sobirania que en realitat tan sols tenia sentit quan l’Estat era imperi. Més tard vaig advertir que la unió només és possible, és a dir, èticament acceptable, des de la llibertat, i ara explicito que respectar aquest axioma, que hauria de ser bàsic en democràcia, requeriria per part de l’Estat espanyol el reconeixement del dret a l’autodeterminació dels seus pobles, és a dir, de les persones que viuen en els seus territoris. Si no ho fa, la seva existència és irreal i el seu “projecte comú”, una gran mentida.

Però això és, en llarg, el que ja dic en la meva presentació d’aquest bloc. Ara hi afegeixo que crec que el CEO ha manipulat dades: qualsevol que pari un moment a pensar sap que no pot ser que un 51 % dels catalans estigui per la independència sense ser portada als diaris de tot Espanya. Però sí que és cert que l’opinió pública catalana ha virat, que els “palmeros mediàtics” de la consigna (perquè sols és això, una consigna) del pacte fiscal saben que és millor no oposar-hi resistència, i que molts independentistes de sempre corren el risc de col·laborar en el que a meu parer forma part del full de ruta d’una formació política per garantir-se la majoria absoluta a les properes eleccions catalanes. Perquè tant titular sobre el que hi ha (i pot ser no hi és) no assegura que, un cop assolida una eventual majoria absoluta, l’horitzó immediat sigui la independència, ans més aviat una nova i més sòlida ració de possibilisme del bracet pepero (la paraula ja ha entrat al diccionari de la RAE), la corrupció de sempre (que amb grans majories s’amaga molt millor) i una sostinguda mala maror que a la gent corrent ens té fins els nassos. Això, el paisatge...