Quan era president de la Generalitat, José Montilla va ser preguntat diverses vegades en públic pel dret a l'autodeterminació de Catalunya. Sempre va respondre el mateix: Catalunya s'autodetermina cada vegada que va a les urnes, i el partit que demana la independència (aleshores només ERC) no ha guanyat mai les eleccions. Des de la ciència política potser és una resposta discutible, però en el fons Montilla situava la qüestió en el terreny democràtic, el de les urnes, i en un àmbit estrictament català: qui vulgui la independència, que guanyi les eleccions. Una doctrina per cert molt diferent a la tradicional de l'independentisme, que trobava trampós aquest argument i defensava que el terreny de l'autodeterminació són els referèndums, no les eleccions.

Molt probablement Montilla pensava que els independentistes no les guanyarien mai, les eleccions, perquè CiU i PSC continuarien sent hegemònics i autonomistes. Però quatre anys vertiginosos ens han situat a les portes d'unes eleccions amb més que possible victòria independentista. Paradoxalment, a més, els argumentaris s'han capgirat: ara la família política de Montilla afirma que unes eleccions no poden substituir de cap manera un referèndum i que pretendre-ho és un frau de llei i una estafa democràtica, i en canvi els partidaris de la independència ho fien tot a una convocatòria electoral amb aires de plebiscit.

Aquesta setmana ICV s'ha sumat al cor antiplebiscitari, amb arguments tan semblants als del PSC i el PP que “El País” ha concedit a Dolors Camats l'honor de protagonitzar per primera vegada un editorial del diari, el d'aquest dimecres. "El País" caracteritzava Camats com la “independentista bona”, recordant que va votar “sí-sí” el 9-N i en canvi s'oposa frontalment a convertir les eleccions del 27-S en un plebiscit (el polítòleg Jordi Muñoz resumia en un tuit l'immens cinisme del diari madrileny: “La cara dura dels que ens han estat dient que no podíem fer un referèndum i ara retreuen al sobiranisme que no faci un referèndum és tremenda”).

Costa d'entendre la posició d'ICV. El full de ruta tira pel dret a partir d'una majoria electoral, cert, però també parla clarament de mantenir una actitud expectant davant la possibilitat que l'Estat espanyol accedeixi, en algun moment dels pròxims dos anys, a convocar un referèndum legal i acordat. Tots els partidaris de la independència saben que si es produeix aquest gest de l'estat caldrà contestar positivament, perquè fer-ho negativament ens tancaria absolutament les portes del reconeixement internacional. Aquest és el punt del full de ruta que hauria de permetre a ICV sumar-s'hi, perquè és plenament coherent amb la posició oficial dels ecosocialistes, basada en l'esperança que les pròximes eleccions espanyoles donaran lloc a unes majories diferents que permetran pactar el referèndum amb l'Estat. Avancem i MES, per exemple, ho han entès així i estan ja negociant la seva incorporació a l'acord.

Iniciativa es troba en el seu moment més difícil. Si no se suma al full de ruta, “El País” li ha mostrat aquesta setmana que la seva posició serà utilitzada sense manies per boicotejar el procés, i que la nit del 27-S els seus vots i els seus escons seran sumats, també sense manies, als del PP, PSC i C's com a vots i escons contraris a la independència. Per això, i per la confiança en la tradició catalanista d'ICV, no em puc creure que d'aquí al 27-S Herrera i Camats no rectifiquin.