És una mica cansat haver de defensar a aquestes alçades que l’economia no és una ciència exacta, que les teories que sovint es plantegen poden funcionar en alguns contextos però no necessàriament en d’altres, que la càrrega ideològica hi sol estar present i que les decisions d’un govern relacionades amb el benestar dels ciutadans són, fonamentalment, polítiques.

Ho hem vist molts cops durant la crisi, abans de la qual donàvem per fet, per exemple, que si ens llevàvem pel matí amb la notícia d’una baixada de tipus d’interès –una mesura que condiciona els costos d’una hipoteca o la remuneració d’uns diners dipositats al banc- veuríem l’efecte immediat i gairebé miraculós d’una revifada econòmica.

Comento aquesta obvietat, que per a molts anomenats “experts” no sembla ser-ho, quan penso en la pujada del salari mínim interprofessional (SMI) acordada pel govern del PP i pel PSOE. Al gener, l’SMI augmentarà obligatòriament en 52,4 euros al mes. És el major increment de cop en tres dècades, i se situarà en 707,6 euros al mes.

El PP, igual que les patronals empresarials, sempre ha sostingut l’argument que cal anar amb compte a l’hora d’aplicar augments d’un SMI que tradicionalment ha llançat un senyal de cara a les negociacions salarials que, en temps ja gairebé remots, se centraven en la negociació de convenis laborals dels diferents sectors. La cautela s’explicava perquè una pujada del llistó mínim arrossega la resta i destrueix, se suposa, ocupació. I ja se sap que en atur som líders, amb els grecs.

Hi ha estudis sobre l’impacte del SMI que tendeixen a concloure que una pujada superior al 10% té un impacte negatiu sobre l’ocupació, que podria ser del 2%. D’altres neguen la major. Però després de l’increment del 8% pactat al marge dels agents socials, el mateix govern del PP ha valorat que la mesura no tindrà pràcticament impacte sobre la massa salarial (l’han estimat en el 0,06%).

Certament, la cotilla del Pacte d’Estabilitat i Creixement o la política d’austeritat europea ens condiciona la vida. Però de què estem parlant? L’Organització Internacional del Treball (OIT), fa falta una pujada del salari mínim, per raons tan senzilles com que el nombre de treballadors pobres no para de créixer (13%). I això és, i l’adjectiu no és de l’OIT sinó de l’autora, una vergonya. La Carta Social Europea ens indica el camí: el mínim dels mínims ha de poder situar-se en un 60% del sou mitjà d’un país (ara estem a la meitat). Això ens obligaria a superar els 950 euros al mes, un propòsit que han reclamat els sindicats, en va, i una iniciativa del Congrés dels Diputats presentada per En Comú Podem de cara al 2020 (per al 2018 es reclamaven 800 euros).

Es pot dir que hi ha països que ni tan sols tenen salari mínim i l’atur dels quals és baix, com Dinamarca. Però què direm d’Itàlia o Xipre, que es compten entre els pitjors cinc alumnes en matèria d'ocupació? Si ens comparem, ja sabem que  el cost de viure és més elevat a França, on el mínim es de 1.457 euros mensuals. Però és França el doble de cara? Algunes veus han corregut a dir que la generalització d’un SMI a Alemanya, a partir del 2015, ha fet més lenta la creació d’ocupació, però el govern de Berlín ha exclòs que per ara es pugui treure cap conclusió.

Les lleis econòmiques no poden governar sense pietat les nostres vides, perquè no parlem de peres i pomes, sinó de persones, la majoria de les quals necessiten treballar. Valors com la justícia social estan en joc. Sobretot en un país que surt d’una pèrdua de capacitat adquisitiva del 10% des d’abans de la crisi, segons l’índex de preus del treball, on una desena part de la força laboral ni arriba als 680 euros al mes, on nou de cada 10 nous contractes són temporals o a temps parcial, on es creix més del 3% però el 28,6% dels ciutadans està en risc d’exclusió social (d’acord amb la metodologia europea AROPE) i un 22,1% viu amb menys de 8.011 euros l’any. El pes de la suor del treball s’ha encongit des de l’inici de la crisi 2,8 punts percentuals del PIB i enguany només hi aporten un 47,2% del total. Això significa que la riquesa procedent del treball ha disminuït en 28.000 milions d’euros. Mentrestant, els beneficis de les empreses, malgrat el tràngol de la crisi, han incrementat el seu pes en 9.000 milions.