Catalunya no pot perdre la identitat lingüística que sempre ens ha diferenciat com a catalans. Perdre la nostra llengua significa perdre la nostra personalitat individual, la col·lectiva i nacional. I per este fet, Espanya, vol que Catalunya perda la seua parla ancestral i fan el possible per imposar el castellà, desobeint el que diu la pròpia Constitució que se’n serveixen tantes vegades quan els convé.
Durant les èpoques dictatorials de reis Borbons absolutistes o generals victoriosos per cops d’Estat, prohibien l’ensenyament de la nostra llengua a les escoles i ens imposaven la seua com “la lengua de todos”. La nostra llengua segons els llibres de text que en feien estudiar a les escoles era “un dialecto del lemosín”, a més de cantar el “Cara el Sol” i pregar el “Padre nuestro” i, fins i tot, alguns mestres ens alertaven quan parlàvem entre nosaltres amb la frase, “hablad en cristiano”.
Amb la Constitució es va fer un gran pas endavant. Van reconèixer l’ensenyament del català a les escoles primàries, fins les universitats i que calia defensar-lo. La pràctica ha estat diferent. Als mestres i professors no se’ls havia ensenyat l’idioma per haver viscut en dictadura. Van haver de fer un gran esforç col·lectiu per ensenyar un idioma que parlaven però poquíssims coneixien la seva ortografia. Tots, mestres, alumnes i pares férem un gran esforç, començant per cursos de reciclatge i avançant poc a poc. Del no res passàrem, gràcies a la immersió lingüística, a que els nostres fills coneguessen ortogràficament la seua llengua i els que a casa en parlaven una altra, que coneguessen la pròpia de la terra; hauria de ser la de les relacions públiques, socials i comercials amb la resta de conciutadans.
Potser les inspeccions escolars no van ser prou eficients per obligar a tots els mestres que exercien a Catalunya en fer les classes en català. Com del no res havíem arribat a ensenyar el català a la majoria de l’alumnat, en els primers moments pensàvem que ja havien guanyat la possibilitat que el català fos la llengua pròpia i la parlada per la majoria dels seus habitants que havien passat per l’escola. Ens adormírem a la sorra, contemplant el bé que s’havia realitzat la llei de la normalització lingüística. La realitat actual ens demostra el contrari.
Els guàrdies civils, els policies, els fiscals, els jutges, alguns professors, la immigració castellana i la internacional adulta, mai passaren per l’escola catalana. I quan nosaltres hem d’anar a una caserna, a un judici, a una classe o una notaria, hem de parlar en castellà. I, a més, tantes vegades havíem sentit que per educació nosaltres havíem de canviar de llengua quan algú se’ns dirigia “en la lengua de todos”, la nostra llengua es va anar quedant com a secundària i només per l’ús familiar. Fins i tot, al moment actual, si vas a un cafè, demanes la consumició que vols, algun personatge “molt educat” et diu que no “lo entiendo”. I ens quedem tan frescos! Canviem de llengua perquè així el general Franco i abans Primo de Rivera, ens en van deixar constància.
I els Francos, els Primos de Rivera, estos dictadors, i els d’ara, els Feijóo, i la majoria dels polítics de l’arc parlamentari espanyol, en democràcia, ens acusen i maltracten dient-nos que imposem el català a les escoles, o no deixem anar al servei als alumnes que no parlen en català, o bestialitats d’esta mena. Resulta que ens acusen a nosaltres del que fan ells i ho han fet des del moment que ens integraren per l’ús de la força a ser espanyols, fa 300 anys.
El català a Catalunya retrocedeix a marxes forçades. A algunes escoles es donen tantes classes en castellà com en català, als jutjats només el 7% de les sentències es redacten en català, als guàrdies civils se’ls ha de parlar en castellà, als notaris si vols una escriptura en català ho has de demanar expressament, i, per curull, a les universitats només es donen un 10% d’assignatures en català. I com no accepten la igualtat de tots els espanyols, amb els mateixos i deures, ens obliguen a “las Cortes” a parlar en castellà. La igualtat la fan servir com volen, quan volen i de la manera que volen!
I el TSJC, seguint els recursos d’uns pocs pares que demanen que es donen classes en castellà, quan ja se’n donen a moltes escoles, guiats políticament pels partits polítics que volen com a espanyols, només amb l’idea de destruir pel que representa el català per Catalunya, els donen la raó.
Naturalment és un tribunal de part perquè si la majoria dels pares a Catalunya volen la immersió, per què s’ha de donar la raó a una petita minoria, davant la gran majoria de pares? I amb l’agreujant que els alumnes que surten de les escoles catalanes coneixen, segons el “ministerio”, millor ortogràficament el castellà que a la resta d’autonomies espanyoles. Polititzen la llengua per destruir la nostra idiosincràsia!
Els catalans no podem perdre la nostra identitat. Som el poble els que l’hem de defensar. Els polítics catalans “dormen a la palla”, tot va bé, els sous són bons i les cadires còmodes. Per això des l’Òmnium”, “Plataforma per la Llengua” i “ANC”, amb els milers d’associats que hi formem part hem de lluitar per no perdre la nostra identitat. Volem continuar sent, el Som i Serem!
Durant les èpoques dictatorials de reis Borbons absolutistes o generals victoriosos per cops d’Estat, prohibien l’ensenyament de la nostra llengua a les escoles i ens imposaven la seua com “la lengua de todos”. La nostra llengua segons els llibres de text que en feien estudiar a les escoles era “un dialecto del lemosín”, a més de cantar el “Cara el Sol” i pregar el “Padre nuestro” i, fins i tot, alguns mestres ens alertaven quan parlàvem entre nosaltres amb la frase, “hablad en cristiano”.
Amb la Constitució es va fer un gran pas endavant. Van reconèixer l’ensenyament del català a les escoles primàries, fins les universitats i que calia defensar-lo. La pràctica ha estat diferent. Als mestres i professors no se’ls havia ensenyat l’idioma per haver viscut en dictadura. Van haver de fer un gran esforç col·lectiu per ensenyar un idioma que parlaven però poquíssims coneixien la seva ortografia. Tots, mestres, alumnes i pares férem un gran esforç, començant per cursos de reciclatge i avançant poc a poc. Del no res passàrem, gràcies a la immersió lingüística, a que els nostres fills coneguessen ortogràficament la seua llengua i els que a casa en parlaven una altra, que coneguessen la pròpia de la terra; hauria de ser la de les relacions públiques, socials i comercials amb la resta de conciutadans.
Potser les inspeccions escolars no van ser prou eficients per obligar a tots els mestres que exercien a Catalunya en fer les classes en català. Com del no res havíem arribat a ensenyar el català a la majoria de l’alumnat, en els primers moments pensàvem que ja havien guanyat la possibilitat que el català fos la llengua pròpia i la parlada per la majoria dels seus habitants que havien passat per l’escola. Ens adormírem a la sorra, contemplant el bé que s’havia realitzat la llei de la normalització lingüística. La realitat actual ens demostra el contrari.
Els guàrdies civils, els policies, els fiscals, els jutges, alguns professors, la immigració castellana i la internacional adulta, mai passaren per l’escola catalana. I quan nosaltres hem d’anar a una caserna, a un judici, a una classe o una notaria, hem de parlar en castellà. I, a més, tantes vegades havíem sentit que per educació nosaltres havíem de canviar de llengua quan algú se’ns dirigia “en la lengua de todos”, la nostra llengua es va anar quedant com a secundària i només per l’ús familiar. Fins i tot, al moment actual, si vas a un cafè, demanes la consumició que vols, algun personatge “molt educat” et diu que no “lo entiendo”. I ens quedem tan frescos! Canviem de llengua perquè així el general Franco i abans Primo de Rivera, ens en van deixar constància.
I els Francos, els Primos de Rivera, estos dictadors, i els d’ara, els Feijóo, i la majoria dels polítics de l’arc parlamentari espanyol, en democràcia, ens acusen i maltracten dient-nos que imposem el català a les escoles, o no deixem anar al servei als alumnes que no parlen en català, o bestialitats d’esta mena. Resulta que ens acusen a nosaltres del que fan ells i ho han fet des del moment que ens integraren per l’ús de la força a ser espanyols, fa 300 anys.
El català a Catalunya retrocedeix a marxes forçades. A algunes escoles es donen tantes classes en castellà com en català, als jutjats només el 7% de les sentències es redacten en català, als guàrdies civils se’ls ha de parlar en castellà, als notaris si vols una escriptura en català ho has de demanar expressament, i, per curull, a les universitats només es donen un 10% d’assignatures en català. I com no accepten la igualtat de tots els espanyols, amb els mateixos i deures, ens obliguen a “las Cortes” a parlar en castellà. La igualtat la fan servir com volen, quan volen i de la manera que volen!
I el TSJC, seguint els recursos d’uns pocs pares que demanen que es donen classes en castellà, quan ja se’n donen a moltes escoles, guiats políticament pels partits polítics que volen com a espanyols, només amb l’idea de destruir pel que representa el català per Catalunya, els donen la raó.
Naturalment és un tribunal de part perquè si la majoria dels pares a Catalunya volen la immersió, per què s’ha de donar la raó a una petita minoria, davant la gran majoria de pares? I amb l’agreujant que els alumnes que surten de les escoles catalanes coneixen, segons el “ministerio”, millor ortogràficament el castellà que a la resta d’autonomies espanyoles. Polititzen la llengua per destruir la nostra idiosincràsia!
Els catalans no podem perdre la nostra identitat. Som el poble els que l’hem de defensar. Els polítics catalans “dormen a la palla”, tot va bé, els sous són bons i les cadires còmodes. Per això des l’Òmnium”, “Plataforma per la Llengua” i “ANC”, amb els milers d’associats que hi formem part hem de lluitar per no perdre la nostra identitat. Volem continuar sent, el Som i Serem!