Si ahir anàveu al mercat, podíeu veure els grans contenidors del recapte anual del Banc d’Aliments, una nova prova de com la penúria acostuma a desfermar entre els ciutadans una vocació de solidaritat (prefereixo aquest concepte que el de “caritat”, perquè es refereix a l’ajuda entre iguals, que diria que és el que hi ha al fons de la majoria d’aportacions al recapte). Segurament l’èxit d’aquests últims recaptes es deu al fet que la misèria és cada cop més a tocar de més gent: ajudem perquè podem posar cara a la gana.

A no gaire distància d’alguns d’aquests punts de recollida, se celebrarà la setmana que ve un casament especial, amb recepció al Museu Marítim, banquet a la sala oval del MNAC, mil convidats allotjant-se a l’hotel Arts i el W-Barcelona, majordoms, limusines i seguretat privada per tots quatre cantons i visites guiades de compres per Barcelona per tots els assistents. La núvia és familiar del magnat indi de l’acer, Lakshmi Mittal, l’home que fa deu anys va gastar uns 55 milions de dòlars en el casament de la seva filla a Versalles.

L’antropòleg Eudald Carbonell i l’arqueòleg Robert Sala van escriure fa anys el llibre Encara no som humans, on defensaven que trets com l’agressivitat,  el sentit de propietat o l’establiment de jerarquies socials eren regressions animals que allunyaven l’espècie humana de la seva evolució com a tal. És a dir, quan som insolidaris som menys persones (això que diuen algunes religions i filosofies, però justificat científicament). Sembla evident que diferències econòmiques tan brutals com les que hem explicat –i d’altres que podríem afegir- també s’han de considerar aberracions impròpies d’un ésser humà evolucionat.

Sempre he cregut que la política està per resoldre aquestes situacions, que si les persones som animals polítics és perquè tenim maneres de regular la llei de la selva. En canvi, fa uns anys que costa detectar aquesta funció. Ni les grans decisions semblen encaminades a reduir les situacions socials desesperades, ni tan sols el llenguatge habitual traspua aquesta voluntat de reduir les diferències injustes (ja ni els discursos demagògics ho tenen en compte). Llavors, és normal que tants es plantegin la inutilitat de la política –aquesta política-, si al final s’ha de recórrer al paquet d’arròs que el veí del costat donarà al Banc d’Aliments.