No. En absolut. No tot és alta política i sovint sembla que així sigui. Pactes d’alt nivell, sumes de partits que resten possibilitats, línies vermelles que donen l’esquena a reivindicacions democràtiques, i així podríem anar desgranant qüestions que omplen diaris i notícies cada dia, mentre que del que és quotidià no en parlem i si es tracta d’una quotidianitat que afecta a la vida d’uns pocs centenars de persones, ja ni us explico. Definitivament no és tema.

Des d’aquestes línies vull obrir la finestra a un dia a dia molt petit però de gran transcendència per a les persones afectades. Em refereixo a les persones que van néixer amb greus malformacions com a conseqüència que les mares gestants havien pres un medicament “tant inofensiu com un caramel” que alleugeria els marejos durant l’embaràs.  Ho va patentar un laboratori alemany –Grünenthal- als anys 50 i es va començar a comercialitzar a partir de 1957, sense recepta, també a l’estat espanyol.

Ben just un any després, van començar a néixer criatures sense braços, sense cames, amb escurçament atròfic de les extremitats i amb altres greus malformacions físiques. Les investigacions van atribuir la causa d’aquestes malformacions al fàrmac en qüestió i en concret a la substància de la Talidomida, que composava aquest medicament. Medicaments que es comercialitzaven amb noms com “Entero-Sediv”, “Softenon”, “Imidan”  o “Cortergan”.

L’any 1961 es va procedir a retirar els fàrmacs a Alemanya però a l’estat espanyol la seva comercialització va seguir fins ben entrat el 1963 i consta en documents oficials que  l’any 1969 encara corrien pel mercat medicaments amb Talidomida. Tant és així que vademècums mèdics de l’any 1975 encara contenien referències a aquest medicament i, fins i tot, s’anunciava en revistes especialitzades la venda d’aquest medicament destinat a dones embarassades.

A tot l’Estat, es calcula que van néixer al voltant de 3.000 criatures amb aquestes greus malformacions. Malformacions que els acompanyarien de per vida i que torturen les mares víctimes de la inconsciència d’aquells que no van prendre totes les mesures necessàries per apartar del mercat la comercialització del verí. Desprotecció en grau màxim d’aquestes persones que 40 anys després encara no han vist cap reconeixement ni compensació que les conforti una mica pel fet d’haver estat  víctimes de la indolència de l’Estat i de la farmacèutica a parts iguals.

Alemanya, ja l’any 1961, va actuar en la retirada dels medicaments i més darrerament va activar mecanismes de compensació a les víctimes a través del laboratori, però aquest no ha estat el cas de l’estat espanyol. L’Estat no ha reconegut la seva part de culpa per haver actuat indolentment al no vetllar per la  retirada del medicament tal i com es va fer a Alemanya l’any 1961, i per  no alertar adequadament les possibles persones en risc.

L’Estat tampoc no ha sabut estar a l’alçada per emparar aquestes persones víctimes d’un greu error de les autoritats sanitàries de l’època quan, després de recórrer als tribunals de justícia contra la farmacèutica, aquests al·leguen prescripció de la reclamació judicial! És a dir, i segons els tribunals, a aquestes persones els ha caducat el dret a reclamar als laboratoris.

I jo em pregunto: què és el que ha prescrit? L’escurçament atròfic de les extremitats? El no poder valer-se per elles mateixes? A partir de la sentència, quins efectes remetran per prescripció? L’estat espanyol no pot seguir desentenent-se d’aquestes persones, limitant-se a enviar-les a reclamar contra els laboratoris per la via judicial.  Són pocs, febles i estan sols davant la multinacional farmacèutica. Pocs perquè van morint, febles perquè porten molta lluita i sols perquè el seu estat no els empara. El nou govern de l’Estat, a curt o a mig termini, haurà d’afrontar aquesta qüestió d’una vegada per totes, començant per determinar quantes persones a l’Estat poden estar afectades pels efectes devastadors del medicaments amb Talidomida, fer-los un reconeixement explícit i emparar-les per a què el seu dia a dia sigui més suportable per a elles i les seves famílies.

Des de Convergència al Congrés i en nom de Democràcia i Llibertat hi estem compromesos. Treballarem per aquestes víctimes que si bé són uns pocs centenars, el seu reconeixement servirà per dignificar-les i suplir algunes de les mancances d’un estat espanyol que sembla que només estigui pendent de “l’alta política”.