D'un temps ençà, la política s'ha convertit en una autèntica trituradora. Una màquina de matxacar personatges, desposseint els líders de la seva condició d'humans, segregant el polític de la persona, com si no fossin un mateix tot. De fet, si anem baixant graons, això passa en la resta de capes de la vida laboral, perquè és un dels pilars bàsics del capitalisme.

La renúncia de la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, és una bona excusa per aturar-nos a reflexionar. "Marxo perquè no em queden forces per fer-ho bé, així de simple", va dir durant el discurs on va anunciar la retirada. Abandona el poder a l'etapa de màxima plenitud, amb 42 anys. En fa dos que va revalidar folgadament el seu càrrec, on va arribar l'any 2017 amb només 37 anys i embarassada. Durant aquests cinc anys ha governat el país i ha estat mare per primera vegada. Possiblement, dos dels reptes més bèsties que una pugui trobar-se a la vida.

S'imaginen un home plegant veles en el moment més dolç de la seva etapa professional per posar pel davant la seva vida privada? Com a mínim costa. Mentre ha estat al poder, Ardern ha suportat uns quants episodis del clàssic assetjament sexista que tan familiar ens és. De fet, no ha trigat a ser acusada de covarda. No falla. Si fes el mateix, a l’home li dirien igualment covard. La diferència és que el nivell d'exigència a una dona poderosa és més asfixiant que el d'un home, allò de la dona del Cèsar que no només ha de ser honrada sinó semblar-ho. Però aquesta és només una de les moltes arestes del cas Jacinta Ardern.

La hiperconnexió en què vivim instal·lats ens ha convertit en societats polaritzades, afamades d'herois i de traïdors, de bons i dolents, d'ídols i malvats. El que abans se circumscrivia a la música o l'esport, s'ha traslladat a la política. Una futbolització que no fa més que accelerar el pansiment dels qui són a primera línia. Sovint es diu que als polítics, com als futbolistes, els va amb el sou haver d'aguantar les set plagues d'Egipte sense immutar-se. I no, no tot va amb el sou. Hi ha una línia vermella molt simple. I es diu respecte, que al capdavall és l'oli que permet lligar la maionesa de tota societat que es vulgui mínimament civilitzada.

Ja fa temps que la serp de l'antipolítica s'ha colat entre l'opinió pública. I no tinc clar que tots aquells que l'abracen siguin prou conscients dels perills associats. Evidentment que hi ha una bona colla de representants polítics que no són dignes dels càrrecs que ocupen. I és legítim criticar-los i recordar-los que el millor servei que podrien fer-nos és fer un Jacinta Ardern. Però això no pot servir com a pretext per carregar-s'ho tot, perquè si simplifiquem a aquest nivell, al de tots són uns lladres o uns inútils o uns aprofitats, els grans vencedors són el populisme i l'autoritarisme. Amb els temps que corren, per ficar-se en política s'ha de tenir la pell molt dura. I molt d'estómac. Va amb el sou.