"Per tal de mostrar menyspreu s'hauria de poder fer un unfollow a algú a qui no segueixes". És un dels tweets que va escriure Quim Monzó durant el seu pas curt, intens i a cara descoberta per la xarxa social més estimada pels meus amics periodistes (jo li vaig trobant el què, però el Facebook encara em tira més).

El menyspreu és un mal negoci: no porta enlloc, i s'ha de recarregar sovint. Si t'alimentes de menysprear persones, et condemnes a buscar constantment noves víctimes: cada ics temps necessites un nou objecte d'odi per poder continuar atacant. I empobrint-te per dintre.

"La cultura del menyspreu s'escampa perillosament –em diu el poeta Joan Margarit durant una conversa que em reconcilia amb el meu ofici-. Si menysprees una persona o una cosa, aparta-te'n a l'acte. Trobar alguna cosa per menysprear és bufar i fer ampolles, el més tonto pot arribar-hi de seguida. Buscar la via de l'admiració profunda és molt més difícil. El camí de l'admiració és el camí de l'amor, el camí del menyspreu és el camí de l'idiota".

No cal invertir ni un clic a mostrar menyspreu perquè sí. I això no vol dir que hàgim de ser acrítics ni conformistes, ep. Però tots sabem distingir entre una crítica poc o molt raonada i el desdeny per sistema, gairebé com a esport olímpic, com a motor vital. Si tries aquest segon camí i no acabes idiotitzat sense remei, potser un matí obriràs els ulls, et miraràs al mirall i et menysprearàs a tu mateix.