La pastanaga de la classe mitjana duia anestèsia incorporada. No feia falta fer la revolució si la majoria de gent del nostre entorn podia aspirar a una hipoteca i una tele amb pantalla plana, equivalent de fa uns anys al somni petitburgès de la caseta i l'hortet.

Però va esclatar la crisi, l'atur massiu i les retallades van venir per quedar-se, i a les "economies desenvolupades" es van accentuar les desigualtats entre rics i pobres. La pèrdua de poder adquisitiu dels que fins llavors havien tingut sous diguem-ne normals va disparar les alarmes: avançàvem sense fre cap a la desaparició de la classe mitjana. I això feia por, perquè la classe mitjana sol ser la que es lleva ben d'hora ben d'hora per aixecar el país. És més: sense classe mitjana no hi ha democràcia.

Dramàticament empobrida, l'antiga classe mitjana ha adquirit amb retard consciència de classe. Quan has de fer mans i mànigues per pagar el rebut de la llum o la quota d'autònoms, quan t'adones que l'ascensor social s'ha espatllat sense remei, costa molt assumir que estàs mantenint una colla de pocavergonyes que obtenen més privilegis que mai a costa de la precarietat col·lectiva. Avui, quan es destapa un cas de corrupció, mirar cap a una altra banda no és una opció.

Molta gent que fa poc criticava els "plantejaments infantils" de l'independentisme que pregona la necessitat de canviar-ho tot ha entès ara que canviar-ho tot és l'única sortida possible. La independència no hauria de ser forçosament un gest revolucionari: podríem construir un nou estat sense qüestionar el sistema de dalt a baix. Però cada cop són més els que creuen que la independència és una oportunitat per fer un país amb més justícia social i amb més democràcia. Cada cop són més els que ho volen tot.

El discurs de "primer la independència i després ja decidirem quin país fem" perd adeptes per moments. Per la mateixa raó que ens indigna viure en una ciutat morta, ens sembla que no té cap sentit fer néixer un país mort.