La concessió del premi Nobel de literatura va ser feta, per primer cop, el 1901 i de llavors ençà ha estat atorgat a un centenar d’escriptors. El guardó, però, no honora tan sols la persona que el rep, en reconeixement a la seva obra, sinó que, de retruc, és una forma d’homenatjar també la llengua en què l’escriptor ha redactat la seva obra i, alhora, valorar la literatura i reconèixer la societat nacionals en què aquesta s’inscriu. Això ha estat així des del començament, una evidència tan clara com que, llevat d’un cas, mai no s’ha donat a un escriptor en  una llengua d’una nació sense estat. L’excepció es produeix el 1904 quan l’occità Frederic Mistral és guardonat “en reconeixement de l'originalitat fresca i la inspiració veritable de la seva producció poètica, que reflecteix fidelment el paisatge natural i l'esperit nadiu de la seva gent, i, a més, el seu treball significatiu com a filòleg provençal”. Així i tot, el premi va haver de compartir-lo amb l’espanyol José Echegaray, matemàtic, ministre de Foment i després d’Hisenda,  per “les nombroses i brillants composicions que, d'una manera individual i original, han restablert les grans tradicions del drama espanyol”, enmig de les protestes d’Emilia Pardo Bazán, Leopoldo Alas Clarín i els escriptors de la Generació del 98 que no l’en consideraven mereixedor.

El guardó valora, lògicament, la qualitat literària de la persona premiada, però no estalvia, alhora, referències a la llengua en què aquesta està escrita i al context social, l’entorn geogràfic i el marc nacional en què s’ha dut a terme, sense entrar a valorar el nombre de parlants de l’idioma emprat. És el cas de Jacinto Benavente (1922)“per la feliç manera en què ha continuat les tradicions il·lustres del drama espanyol; l’escriptora sarda en italià  Grazia Deledda (1926) “pels seus escrits idealistes inspirats que amb una claredat plàstica descriuen la vida a la seva illa natal i amb profunditat i simpatia fan front als problemes humans en general; Ivan Bunin (1933) “per l'art estricte amb el que ha portat a terme la tradició clàssica russa en l'escriptura en prosa”; la nord-americana Pearl S.Buck (1938) “per les seves descripcions riques i veritablement èpiques de la vida camperola a la Xina i per les seves obres mestres biogràfiques”; William Faulkner (1949), “per la seva poderosa i artísticament única contribució a la novel·la contemporània nord-americana”; l’espanyol Juan Ramón Jiménez (1956) “per la seva poesia lírica, que en castellà constitueix un exemple d'elevat esperit i puresa artística”; Boris Pasternak (1958)”pel seu important èxit tant en la poesia lírica contemporània com en el camp de les grandioses tradicions èpiques russes”; Mikhaïl Xólokhov (1965) per haver “donat expressió a una fase històrica en la vida del poble rus”; el japonès Yasunari Kawabata  (1968) “per la seva mestria narrativa, que expressa amb gran sensibilitat l'essència de la ment japonesa”; Aleksandr Soljenitsin (1970) “per la força ètica amb la qual ha perseguit les tradicions indispensables de la literatura russa o Gao Xingjian (2000) “per una obra de validesa universal, amb punts de vista penetrants i enginy lingüístic, ha obert nous camins per a la novel·la i el teatre xinesos”.

El Nobel de literatura ha tingut també en compte escriptors sorgits d’una comunitat lingüística d’àmbit més restringit com ara Henrik Pontoppidan (1917), “per les seves descripcions autèntiques de la vida d'avui en dia a Dinamarca”; el polonès  Władysław Reymont (1924), “per la seva gran èpica nacional”; el noruec Sigrid Undset (1928) “principalment per les seves poderoses descripcions de la vida al Nord durant l'edat mitjana”; el finès Frans Eemil Sillanpää (1939) “pel seu profund coneixement dels camperols del seu país i l'art exquisit amb què ha retratat la seva forma de vida i la seva relació amb la Natura”; Halldór Kiljan Laxness  (1955), “pel seu vívid poder èpic amb el qual ha renovat el gran art narratiu d'Islàndia”; el bosnià Ivo Andric (1961), escriptor en serbocroat,”per la força èpica amb la qual ha traçat temes i representat destins humans extrets de la història del seu país”; el grec Giorgos Seferis (1963) “pels seus escrits lírics eminents, inspirats per un sentiment profund per l'univers cultural hel·lènic”; el 1966 va ser repartit entre el jueu israelià  Shmuel Yosef Agnon, escriptor  en hebreu, “pel seu art profundament narratiu amb temes característics de la vida del poble jueu” i la jueva alemanya Nelly Sachs, escriptora en alemany,  “pels seus excel·lents escrits lírics i dramàtics, que interpreten el destí d'Israel amb una força commovedora”; Heinrich Böll (1972) “pels seus escrits que a través de la  combinació d'una àmplia perspectiva sobre el seu temps i una habilitat sensible en la caracterització ha contribuït a la renovació de la literatura alemanya; el nord-americà d’origen polonès Isaac Bashevis Singer (1978), escriptor en jíddisch, “pel seu art narratiu apassionat que, amb arrels en una tradició cultural jueva polonesa, porten a la vida les condicions humanes universals”; Odysseus Elytis (1979) “per la seva poesia, que, en el context de la tradició grega, descriu amb força sensual i amb lucidesa intel·lectual la lluita de l'home contemporani per la llibertat i la creativitat”  i els escriptors en suec Selma Lagerlof (1909), Verner von Heidestam (1919), Erik Axel Karlfeldt (1931), Pärk Lagervist (1951), Eyvind Johnson compartit amb Harry Martinson  (1974), Tomas Tranströmer (2011) i  en noruec com Bjonstjersne Bjornson i Knut Hamsun (1920) o en danès com és el cas de Karl Adolph Gjellerup (1917) i Johannes Vilhelm Jensen (1944), en txec Jaroslav Seifert (1984) o en hongarès Imre Kertész (2002).

Pel que fa als escriptors americans en espanyol, en la majoria de casos, se’ls ha donat un valor emblemàtic no nacional sinó cobrint tota l’Amèrica Llatina, com en el cas de la xilena Gabriela Mistral (1945), “per la seva poesia lírica que, inspirada per poderoses emocions, ha convertit el seu nom en un símbol de les aspiracions idealistes de tot el món llatinoamericà”; el guatemaltenc Miguel Angel Asturias (1967) “pels seus èxits literaris vius, fortament arrelats en els trets nacionals i les tradicions dels pobles indígenes d'Amèrica Llatina”; Pablo Neruda (1971) “per una poesia que amb l'acció d'una força elemental dóna vida a la destinació i els somnis d'un continent” o  Gabriel García Márquez (1982) “per les seves novel·les i històries curtes, en les quals el fantàstic i el real es combinen en un món ricament compost d'imaginació, el que reflecteix la vida i els conflictes d'un continent”. En el cas de l’australià Patrick White (1973) se li concedí “per un art narratiu èpic i psicològic que ha introduït a un nou continent a la literatura”. I d’un continent sencer s’ha anat a una sola ciutat, Istanbul, en la concessió del premi al turc Orhan Pamuk (2006) , perquè “en la recerca de l'ànima malenconiosa de la seva ciutat natal ha descobert nous símbols per al xoc i l'entrellaçament de cultures”. En algunes ocasions, sense qüestionar la qualitat literària dels premiats, fa l’efecte que han estat tinguts en compte altres factors que hi ha ajudat, com el 1988, amb el guardó a l’escriptor egipci en àrab Naguib Mahfuz que “a través d'obres riques en matisos -amb la visió d'un futur realista, i suggestivament ambigua- ha format un art narratiu àrab que s'aplica a tota la humanitat; el 1992 a Derek Walcott, autor en anglès, de Saint Lucia, petit estat independent caribeny “per una obra poètica de gran lluminositat, sustentada per una visió històrica, sent el resultat d'un compromís multicultural”; el 1993 a l’afroamericana Toni Morrison, escriptora en anglès amb “novel·les caracteritzades per la força visionària i el sentit poètic dóna vida a un aspecte essencial de la realitat nord-americana”i, encara més enrere, el mateix any de les primeres eleccions democràtiques a Espanya, després de la dictadura franquista a Vicente Aleixandre (1977) “per una creativa escriptura poètica que il·lumina la condició de l'home en el cosmos i en la societat actual, alhora que representa la gran renovació de les tradicions de la poesia espanyola entre guerres” o en el lliurament del Nobel a un irlandès, compromès amb la causa independentista  del seu país, William Butler Yeats (1923), justament l’any després de la creació de l’estat lliure d’Irlanda, “per la seva inspirada poesia, que en una forma altament artística dóna l'expressió a l'esperit d'una nació sencera”.

La literatura catalana ha comptat i compta amb autors d’una qualitat innegable, però no és cap casualitat que, fins ara, cap d’ells no hagi estat mereixedor del Nobel de literatura, si bé ja fa quasi un segle que hi hagué moviments perquè fos concedit al dramaturg Àngel Guimera. Tot fa pensar que no n’hi ha prou amb la qualitat, ni amb disposar d’una tradició literària escrita, regular i continuada, en tots els gèneres literaris, estils i escoles artístiques. Cal promoure, alhora, una política intel·ligent i agosarada de traduccions d’autors catalans  en suec i en anglès, de forma destacada. Que hi hagi set Nobels de literatura suecs, que la literatura en aquesta llengua sigui la cinquena més premiada de la història no sembla que hagi de se atribuït a l’atzar, sinó a la influència política. No tinc cap dubte, però, que per a veure la concessió d’un premi Nobel a un escriptor en català, llengu amés parlada que vuit d’aquelles que sí que han tingut escriptors premiats i tant com altres dues, d’un total de vint-i-sis, caldrà esperar a tenir estat i a aparèixer en el mapa polític dels pobles lliures i independents. No és, doncs, només qüestió de traduccions, sinó de poder polític. Si no ens coneixen com a poble, com n’han de conèixer la llengua i la literatura que s’hi fa?