L’últim vestigi del pacte entre Esquerra Republicana i Junts que va permetre mantenir el govern de país en mans independentistes ha estat oficialment enterrat pel president Aragonès aquesta setmana. En conversa amb la periodista Gemma Nierga va declarat que el l’acord que va permetre a Junts ostentar la presidència del Parlament va caducar en el moment de la sortida del govern dels consellers del partit de Puigdemont.

La història recent i no tant recent he demostrat manta vegades que els resultats electorals acostumen a generar matrimonis forçats i parelles de conveniència que semblaven impensables i es negaven repetidament en campanya. HI ha hagut moltes combinacions i suports creuats d’allò més inversemblants. El grau d’estabilitat dels governs resultants és tan variable com l’equilibri de forces entre les forces que signen els acords. A més igualtat de forces, més inestabilitat.

Després dels fets d’octubre de 2017 i dels governs de Torra i Aragonès, tot indica que en futur, siguin quin siguin els resultats electorals, el preu d’una nova coalició entre els partits independentistes de l’arc parlamentari serà cada com més elevat. Les relacions han quedat molt malmeses i el nivell de malfiances i disputes és tan gran que costa d’imaginar un nou executiu amb un president d’un color i un vicepresident d’altre color, amb les carteres repartides a parts iguals.

L’estabilitat que el país necessita per refer-se de les successives crisis, per recuperar l’embranzida econòmica i social, i –sobretot– per preparar un nou embat democràtic per l’estat propi, només s’assolirà si una (i només una) de les forces polítiques de l’espai independentista emergeix de la lluita per l’hegemonia com a guanyador clar i indiscutit. Només s’avançara si el lideratge recau en mans d’una sola força, amb l’acompanyament de les altres, però des d’una posició més relegada, acompanyant i matisant el programa dels guanyadors, però allunyats de la disputa permanent i les escaramusses de vol gallinaci.

Cada partit té forteses i febleses, que haurà de gestionar amb intel·ligència si vol triomfar en la lluita per l’hegemonia i liderar amb solvència un país com Catalunya, que es troba a mig recorregut del camí iniciat en 2010 cap a la plena llibertat social, política i econòmica.