El dolor i la mort escampada arreu de Catalunya, en una línia que passa per les Cases d'Alcanar, Barcelona, Cambrils i Ripoll, i encara Sant Just Desvern. El traç gruixut que ho taca tot, fa un aiguabarreig de conceptes i ideologies, creences i temors. Passa cada vegada que aquesta mort sovintejada pica a la porta d'alguna de les nostres ciutats. Una barbàrie que ho altera tot. Que altera la vida, ritmes, rutines, vacances, que estronca vides. Instal·la el neguit, la contradicció, la por.

Situa el terror i el seu acte propagandístic al mig del debat. Ho desplaça tot a cop de furgoneta. Ho desplaça tot en ziga-zaga. I sobretot encén contradiccions i rancúnies. I fa saltar pels aires programacions i altres articles. Per què parlar d'altres coses que també han passat en el nostre àmbit? De debats històrics, de música, de llengua?

D'això us volia parlar, aquest era el meu article previst:

Música de jaç

Un dia que l’Emili Teixidor estava a punt d’entrar en antena a Catalunya Ràdio, li vaig comentar que m’havia agradat trobar en la novel·la que m’acabava de llegir -ja no sé si era Pa negre o El llibre de les mosques- l’expressió "Anar a jóc" que amb llicència diacrítica és el lloc on van a dormir els ocells o l’aviram. Li vaig comentar que el pare també utilitzava "me’n vaig a jocar", o preguntava: "On joques avui?" Si no dormies a casa. D’aquí va venir una breu observació filològica perquè el jóc, segons em feia notar Teixidor, no dona el verb jocar.   

Em venia el mot al cap gaudint del concert de tancament del V Festival de Música Antiga de Poblet, que sota la direcció del mestre Savall hi duu les millors veus i instrumentistes d’aquesta especialitat. El concert tenia com a fil conductor les controvèrsies entre Erasme de Rotterdam i Luter, ara que a l’octubre farà 500 anys que el promotor de la reforma protestant va penjar les  seves 95 tesis a la porta de l’església del Castell de Wittenberg.

I Jordi Boixaderas (que diu que deixa el teatre) i Lluís Soler donaven veu a Luter i Erasme, mentre que la Capella Reial i el grup Hespèrion XXI hi posaven el cant i música del 1500. Espectacular! Tot plegat es feia a l’antic dormitori dels monjos de Poblet (el primer concert el fan a l’aire lliure) i d’aquí em venia el jóc, allà on s’ajocaven o allà on jocaven els monjos era aquell dia una sala de concerts. És clar que seguint el joc, també podríem dir que el que hi feia Savall era música de jaç.

Perquè jaç sí que vol dir llit, i sense ocells ni aviram. Una música desmesurada que et transporta parets enllà d’aquell dormitori de Poblet. I ben diferent del so, i la música que acaben fent tots els ginys de controls, i aparells mesuradors de pressió arterial o respiració que hi ha en una de les habitacions d’una UCI, com la de Bellvitge, on aquestes setmanes hi ha hagut ingressat un germà meu. Que sumats al so de la resta de pacients distribuïts en panòptic acaben conformant la simfonia de la cura, una simfonia de jaç, o de jóc.

Però heus aquí que fins aquesta música s'ha estroncat. Pel plany, pel dolor, pel silenci forçat.