Ens hem tornat molt tolerants amb l’ús del llenguatge polític. Empobrit com la temàtica que aborda, irreflexiu, immediat i immediàtic. En els darrers anys a més a més d’empobrir-se ens caldria un diccionari de definicions no acadèmiques de les paraules.

Però tots som paraules. La política és paraules. En les darreres setmanes una paraula em crida l’atenció: normals. Sembla senzilla, però en boca del PP clamant “persones normals” per a dirigir mitjans de comunicació, o del independentisme usant “països normals” com a reivindicació habitual, no sembla que la definició sigui fàcil.

En el diccionari acadèmic hi trobem: normal “que conforme al tipus més freqüent”, “que és conforme a la norma”. Parlant de política i de campanya electoral i de sondejos amb triples empats serà difícil establir la tipologia més freqüent i en ple debat sobre legalitats i legitimitats, serà difícil establir quina norma s’estableix per a definir el ciutadà normal. Per tant, la política, la mala política, ha establert què normal és el que pensa com el candidat que està en ús de la paraula, esmicolant, així, el primer dels principis de l’acció política: conèixer la realitat què es vol transformar. I els ben asseguro que la Catalunya que hem de defensar és ben diversa, ben plural, això si, capaç d’unir-se quan el projecte s’ho val.

Cal afegir, que al contrari que en les matemàtiques i en l’estadística que podem anar a la campana de Gauss, i establir una mitjana i una densitat similar a aquesta mitjana que busca aixopluc en l’extrem més còncau de la campana, la política ha de basar-se en el principi més sagrat de la democràcia: el respecte a la pluralitat que li és inherent. Pluralitat de pensament i pluralitat de circumstancies i capacitats. Allunyem-nos doncs, dels que proclamen homogeneïtats, veritats absolutes.

Enmig d’una campanya electoral on alguns les consideren novament plebiscitàries, d’altres constituents, d’altres anòmales, d’altres presidencials, altres autonòmiques i d’altres conqueridores, no seré jo qui m’estranyi de la mirada esbiaixada de les candidatures. En realitat crec que és el moment on els candidats es mostren més esbiaixats. Però llavors no poden atorgar-se la representació de la “normalitat” ni negar l’existència de perplexitats i dubtes en una part molt elevada de la ciutadania catalana. I, sobretot, no poden desqualificar personalment i professionalment, als que no pensen com ells.

Si analitzem amb deteniment els darrers estudis demoscòpics, hi trobarem un 77% de votants independentistes decidits a repetir vot a les formacions que se’n reclamen i un 69% dels que no se’n declaren, disposats a votar partidaris de l’unionisme. Però entre els que no saben el que votaran o no contesten l’enquesta en aquest punt, podem afirmar que quasi mig milió de catalans no es senten cridats amb claredat per cap de les ofertes electorals.

Son, en aquest sentit, persones molt “normals”. Algunes, si analitzem, la seva resposta en altres preguntes de les enquestes, creuen que malgrat les simpaties a la causa independentista, la intervenció de la Generalitat era inevitable i necessària; i molts d’aquests ciutadans amb dubtes, opinen que tot i el seu desig de restar a l’ Estat espanyol, consideren excessiva l’actuació d’intervenció de les institucions d’autogovern.

La majoria dels partits, concentrats en la reafirmació dels seus votants de 2015, s’obliden que el dubte i el canvi d’opció electoral és la base de l’alternança democràtica en els governs, en les institucions polítiques, i demanen lleialtats més enllà del raonable, autèntics actes de fe, oblidant que el pluralisme polític i el dret al dubte poden definir la balança d’uns blocs molt més heterogenis del que s’adjectiven i amb una disputa cos a cos que enrarirà el darrer tram de la campanya.

Mentrestant, el testimoni de la cursa cap a la victòria recau, com tantes vegades, en els que opinen que els darrers fets són massa importants per quedar-se a casa i han decidit anar a votar, però la campanya, l’ús d’arma llancívola de les paraules, no els ajuda.