Encara en podem parlar, de feixisme, en el món d’avui? El llibre d’Adam Majó, Set de mal. Desxifrant el feixisme del segle XXI, de la col·lecció "Argent viu" d’assaig de Pagès editors, respon a aquest interrogant. I demostra que sí. I ho fa no pas sense tenir en compte com el terme sovint és usat de manera imprecisa, raó per la qual és que queda desvirtuat de la seva accepció, tot i la vaguetat del mot en termes polítics, tal com diu S. Payne i cita Carles Vinyes, que arrenca el pròleg servint-se d’una citació que diu que “el feixisme fou la innovació política més important del segle XX i la font de gran part dels seus patiments”. I el seu assentament i la seva perdurabilitat, doncs? “Saber combinar, amb un cert èxit, populisme i elitisme”. 

Els feixismes volen atraure els pobles empobrits i humiliats que enyoren les grandeses del passat, per això que serveixen de la paraula "poble" (popolo, a la Itàlia de Mussolini, i Volk per a Hitler). Del període d’entreguerres, que fou quan assoleix un cert relleu, i fins avui, el terme, tal com demostra l’autor, ha anat evolucionant i transformant-se; si bé, sortosament, aquell feixisme clàssic, aquell d’ara fa més de vuitanta anys, aquell no tornarà, ens diu, per molts partits i moviments que, d’ençà de la Segona Guerra Mundial, hagin aparegut i apareguin i que fins i tot ens sembli que podrien mantenir-hi certes característiques ideològiques adoptant formes i expressions diverses per sobreviure. 

I és a partir d’aquí que reflexiona sobre si és adequat d’emprar-lo, el terme feixisme, per definir aquestes propostes que van des de la ultradreta més violenta fins a partits que no els en consideraríem, de feixistes, però que en manlleven el discurs i els eixos que el defineixen: legitimació de la desigualtat, populisme i apologia de la violència, de manera que, fent-se’ls seus, contribueixen a la seva normalització. I és per l’amenaça que suposa el seu discurs, destaca Helena Castellà a l’epíleg, que la volem combatre, l’extrema dreta. 

L’encert del llibre és, sobretot, combinar l’anàlisi històrica amb el context actual, amb la particularitat que Adam Majó relata, amb veu valenta i clara, experiències de persones que hi han tingut vincles, amb el feixisme. I esmicola amb profunditat i sòlides capacitats d’anàlisi els molts matisos del feixisme modern. I certament, cal saber-la, l’extrema dreta, per poder-la confrontar.