Fa pocs dies que aquest paper digital va publicar un petit reportatge sobre les eleccions a l’Ateneu Barcelonès. Unes eleccions que es fan avui. S’hi han presentat dues llistes senceres i un petit bocí que es busca lloc. L’una és proclama “continuista” –continuadora dels encerts que han acumulat les presidències d’Oriol Bohigas i Francesc Cabana-, encerts que es poden palpar en la salut de la casa i en la vitalitat de puntals tan decisius com la biblioteca o la notable Escola de Literatura. L’altra es reivindica com a “sobiranista”, tot i que, no cal dir-ho, presenta algunes altres alternatives, poques, no tan sorolloses, per a la bona regència de la institució, en el cas que guanyen.

A instàncies i petició de Josep Maria Carreras, vaig decidir integrar-me en la seva candidatura: “Construïm el futur a l’Ateneu”. Ho vaig fer, també, animat per algunes de les persones que formen part del Cercle Catalanista de l’Ateneu, amable i bullangosa colla que es reuneix de fa anys per mirar d’arreglar-se, amb la llengua, la gepa i també el país. Una tertúlia que sí que compleix amb escreix l’adjectiu “transversal” amb què tantes opcions es presenten en aquest país. La “transversalitat” en el catalanisme al principi quedava garantida ideològicament per la presència de Ferran Mascarell, Lluís Juste de Nin i de qui subscriu aquesta quinta columna. Els temps –ai!- potser han fet aquesta trinitat una mica menys “transversal” perquè les coincidències han anat accentuant-se a mesura que allò que en diuen el procés ha anat prenent volada. Sigui com sigui, el Cercle és tan transversal, encara, gràcies a noves adquisicions, com la candidatura “Construïm el futur de l’Ateneu”. Hi ha, això sí, uns mínims, perquè tothom s’hi considera catalanista sincer. És a dir, tothom creu que Catalunya és una nació, que, més que a decidir, té dret a autodeterminar-se.

M’agrada que la candidatura que presideix Josep Maria Carreras sigui això: un grup de gent entusiasta de l’Ateneu amb uns mínims bàsics comuns, que pensen de manera diferent en mols aspectes, però que s’uneixen, amb un bon programa, perquè l’entitat mantingui el múscul i el nervi. Quan fa uns dies l’article sobre l’Ateneu explicava, poc o molt, això, algun opinador de presència assídua i impertinència contrastada va demanar al Nació que no “amaguessin que Sanchis –és a dir, jo- formava part de la candidatura “unionista”. No crec que ací mai ningú m’amagui de res. En tot cas, deuen arribar a aquesta adscripció definitiva perquè l’altra opció es diu “sobiranista”... No he comptat els “sobiranistes” –és a dir, els independentistes- que formen part de la meva candidatura. Potser són majoria. Tant se val. El que em preocupa, de vegades, és la ratlla. Aquells que dibuixen una línia al terra entre ells i els altres. Crec que l’Ateneu, i tantes altres coses en aquest país, es mereixen actituds més generoses, conciliadores, hàbils. Voldria que quan Catalunya fos independent no hi hagués bàndols vencedors o vençuts. L’única ratlla que sovint em preocupa i em motiva és la que marca la presència o l’absència d’intel·ligència i de bondat, que rebutgen per definició les exclusions.