El procés ve tant farcit d’esdeveniments pràcticament cada dia que es fa difícil abstreure’s i observar la realitat política catalana amb certa perspectiva. Miraré de fer-ho en alguns articles. Penso que és necessari analitzar amb més fredor i amb més distància el que està succeint per sobretot intentar fer la prospectiva dels escenaris futurs. Semblarà potser massa obvi, però permeteu-me repassar en aquest article algunes evidències.
Per primera vegada a la història política catalana, el Parlament compta amb una majoria absoluta de partidaris de la independència. Per ser més concrets, 72 escons de 135. També és igualment cert que no s’ha assolit la majoria absoluta en vots, tot i arribar pràcticament al 48%. Crec que cal remarcar aquest fet perquè sens dubte és molt significatiu, més tenint en compte que la participació a les eleccions del 27-S fou molt alta i la campanya oberta o soterrada de molts actors contra el procés (poders de l’Estat, mitjans de comunicació, grups de poder, expresidents, ministres, articulistes, burocràcia del vot exterior, etc.) va ser extremadament contundent. Si ho analitzem a partir de la història més recent es tracta d’un creixement inaudit: fa tan sols tres anys els diputats netament pro-independència eren 24 (ERC+CUP), a dia d’avui 72. Com ja s’ha dit diverses vegades, amb el 44% dels vots pel Scottish National Party i una participació molt menor, Cameron es va avenir a convocar el referèndum a Escòcia. I al Quebec, abans de convocar els dos referèndums, el Partit Quebequès havia guanyat les eleccions del 1976 amb el 41% dels vots i el 1994 amb el 44%.
El moviment polític i social que aposta per construir un nou estat català és probablement a dia d’avui el més dinàmic i vigorós de tota Europa. Les multitudinàries manifestacions dels darrers anys en poden ser la major expressió, però n’hi ha d’altres: una societat civil organitzada/mobilitzada, una àmplia representativitat en l’espectre polític (des del centre dreta fins l’esquerra rupturista), i social (associacions, ens locals, acadèmics, personalitats de diversos àmbits). Fins i tot la generació de documents, informes i llibres de tot tipus n’és també una mostra fefaent. I aquest fet excepcional per la seva grandària, la seva transversalitat i la seva constància en els darrers anys ve acompanyat d’un altra d’indiscutible i d’una gran legitimitat democràtica: és tracta d’un moviment totalment pacífic i construït cada cop més en positiu. Cal no desmerèixer la força democràtica del moviment, malgrat que alguns l’hagin volgut estigmatitzar penosament com a totalitari, de masses alienades, antidemocràtic o amb adjectius encara més durs.
Juntament amb aquest fet, voldria destacar també la força innegable dels lideratges. D’una banda, lideratges polítics: des del president Mas en primer lloc fins a destacats polítics de l’esquerra i de l’oposició, l’esquerra rupturista, els escindits d’Unió o del PSC, etc. Però també una força inèdita de lideratges socials: ANC, Òmnium, Súmate, intel·lectuals i acadèmics de molt diversos àmbits i pensaments. Un munt de persones que des de les seves respectives responsabilitats han sabut conduir el procés i sovint han estat generosos i han pensat en gran davant la magnitud del repte que es planteja. Tot plegat, una trenada xarxa de lideratges que, sens dubte, ha estat determinant per entendre el que ha passat als darrers anys.
Per tot això, l’opció de que Catalunya esdevingui un estat independent és ja plenament factible i assumible. Ha succeït tant ràpid que, probablement, no en som prou conscients. S’hi podrà estar a favor o en contra o es podran adduir tots els matisos que es vulgui, però, com diuen alguns, s’ha passat pantalla de la Catalunya autonomista i l’opció d’un nou estat a Europa és real i està a primera línia de l’agenda política, amb totes les seves dificultats i reptes.
El meu vaticini és que, malgrat tot el que he dit fins ara, el procés serà llarg i per descomptat ple de dificultats. No comparteixo la diagnosi dels que diuen que en uns mesos aquest repte estarà resolt o en vies de solució. Els tempos polítics són normalment molt més dilatats. Però aquesta i d’altres reflexions les deixo per propers articles.