En la meva darrera col·laboració apuntava la possibilitat d’un nou cicle polític a Catalunya i a Espanya tot fent una relació de set factors o variables que ajuden a entendre la lògica dels canvis observables. Avui intentaré assajar una previsió dels escenaris que semblen dibuixar-se.
 
Tot apunta que, en l’escenari espanyol, el nou cicle polític estarà caracteritzat per un antagonisme molt fort entre el bloc de dreta i extrema dreta i el bloc democràtic i plurinacional. El més probable és que, acreditat el fracàs de la investidura de Feijóo, prengui forma el bloc alternatiu conformat per les esquerres espanyoles i la representació política de les minories nacionals. Encara que aquest bloc no qualli al primer intent, entrant en la lògica de les negociacions, Junts ja ha travessat el Rubicó. En paral·lel, el CIS s’ha encarregat d’apuntat que, en cas de repetició electoral, el mapa parlamentari no experimentaria canvis substancials. També és cert que el CIS encara no pot preguntar sobre una candidatura del PP liderada per Isabel Ayuso.
 
Haver travessat el Rubicó ha proporcionat un protagonisme polític i mediàtic extra a l’expresident Carles Puigdemont. Un protagonisme reforçat per la histèria dels altaveus del nacionalisme espanyol (González i Guerra, inclosos). Al mateix temps, però, l’acceptació de la lògica negociadora i el reconeixement del PSOE com a interlocutor enterra de forma irreversible la retòrica “no surrender”. El debat ja no tracta sobre si té sentit el diàleg i la negociació política. En el camp sobiranista, el debat substantiu ja està centrat en el contingut de la negociació. I el debat tàctic i electoralista és focalitzat sobre qui representa que negocia millor. Aquest segon debat, més pla té un recorregut manifestament més curt.
 
En la configuració d’aquest nou escenari, Europa també té un paper. Aquesta vegada, amb la intervenció del Tribunal Europeu de Drets Humans. Acabi com acabi el procediment iniciat amb l’admissió a tràmit, només la interpel·lació a l’Estat ja legitima Sánchez i el seu equip. Avançar de forma decidida en la desjudicialització del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat atorgaria més prestigi a la presidència europea de Sánchez. I aquest és un estímul molt més poderós que la suposada contrarietat generada per admonicions amb llenguatge masclista i neofalangista de duet González-Guerra. De fet, amb la seva adhesió a les tesis de la Fundació FAES, els “camarades” González i Guerra li han fet un favor a Sánchez.
 
El fracàs anunciat de Feijóo “el breu” obre les portes de bat a bat a la irrupció del lideratge d’Isabel Ayuso. No un lideratge limitat al perímetre del PP. Un lideratge del bloc neocon espanyol. La seqüència és clara. L’extrema dreta sempre havia habitat a la casa comuna del PP. En un cert moment emergeix en forma de spin off, d’escissió del PP. L'existència autònoma de l’extrema dreta ha permès situar al centre de l’agenda política temes com ara immigració, seguretat, unitarisme nacional, negacionisme feminista i ambiental... Fent això, han arrossegat al partit mare al terreny de l’extrema dreta. Aconseguit aquest efecte, s’han creat les condicions adequades pel lideratge neocon d’Isabel Ayuso. Sembla ben bé un guió escrit per Aznar, el mascle alfa del nacionalisme espanyol.
 
Aquest decantament neocon de les dretes espanyoles augura l’enquistament d’una polarització política molt aspra. Quatre anys de “váyase señor Sánchez” acomboiat amb un nivell de decibels altíssim. La instrumentalització del sistema mediàtic serà molt barroera. I, per altra banda, els equilibris en el bloc democràtic i de les minories nacionals amenaça de ser fràgil i inestable. Una situació en què l’alineament entre ERC i Bildu i PNB i Junts, també expressaran la lluita per l’hegemonia a Catalunya i el País Basc.
 
En l’escenari català, l’abandonament de la indocumentada retòrica que ha menystingut l’autogovern cedirà pas a una lluita gens dissimulada o dissimulable per la presidència de la Generalitat. Una lluita entre les tres formacions centrals de la política catalana: ERC, PSC i Junts. De fet, aquesta lluita és l’expressió epidèrmica d’una lluita de recorregut més llarg per l’hegemonia cultural i política.
 
Una de les diferències més significatives respecte del cicle anterior és que en els debats del nou escenari hi haurà un equilibri més simètric entre la temàtica nacional i la temàtica social. La conseqüència de tot plegat, és que superada la probable investidura de Sánchez, a Catalunya entrarem en mode electoral amb dues fites en perspectiva: eleccions europees i eleccions al Parlament de Catalunya.
 
Una variable que fins ben poc semblava inimaginable és que pels càlculs de Sánchez i el seu equip l’estabilitat parlamentària a Madrid pot passar per donar una certa prioritat a PNB-Junts per sobre d'ERC-Bildu. D’acord amb aquesta visió, l’ideal (de fet, el premi gros), seria catapultar a Salvador Illa a la presidència de la Generalitat amb el suport de Junts. El complement al País Basc, seria mantenir la coalició actual entre PNB i Socialistes.
 
El fet és que aquest nou cicle podria tenir una caducitat curta. Quatre anys, fins a l’eventual accés al poder de la dreta neocon liderada per Isabel Ayuso. Inevitablement, això representaria un nou embat. Un retorn brusc a la lògica fixada per les sentències del TC del 2010 i del TS del 2019. Encara que només fos per això, en aquest nou cicle serà urgent i prioritari enfortir l’autogovern i la cohesió social a Catalunya. Donar continuïtat a la construcció de la nació, amb ambició sobiranista i polítiques socials robustes i inclusives.