Els darrers dies han estat farcits d’esdeveniments amb fort perfil polític. L’Onze de Setembre deixa el missatge que l’opció negociadora de Puigdemont precipita el projecte de “llista cívica” impulsada per Dolors Feliu i una part de la direcció de l’Assemblea Nacional. L’endemà, José María Aznar aprofitava un acte de la FAES per a “tocar a rebato” contra la possibilitat d’una amnistia ordida pels enemics d’Espanya. Ahir, 13 de setembre, es complien cent anys del cop d'estat de Primo de Rivera. Avui, finalment, l'Audiència de Barcelona ha condemnat l'exconseller d'Interior Miquel Buch a quatre anys i mig de presó i vint anys d'inhabilitació per la causa de l'escorta de l'expresident Carles Puigdemont.
 
Què tenen en comú aquests fets? Bàsicament, tots ells suggereixen el final d’un cicle polític i de les incerteses del nou. Pel que fa a Catalunya, el nou cicle polític està marcat per l’assumpció ara ja majoritària del principi de realitat en el camp independentista. Aquesta era una condició necessària per acabar d’aterrar en l’espai de la política. La suplantació de la política per la pràctica de la retòrica purament declaratòria passa a ser marginal. I la política és lluita pel poder que no pot ignorar ni la història, ni el context, ni les relacions de forces. Vist d’aquesta manera, podem pensar que tant la política catalana, com l’espanyola estan endinsant-se en un nou cicle polític.
 
El nou cicle polític català i el nou cicle polític espanyol estan lògicament interrelacionats, però tenen lògiques internes pròpies. Unes lògiques que, en part, podem començar a entreveure per la concurrència de set factors o variables:
 

1. El context internacional i el projecte europeu. La configuració d’un nou ordre internacional amb l’emergència de l’economia asiàtica i la demografia africana coincideix amb una “crisi de creixement” d'una Unió Europea amenaçada per l’avenç de diferents expressions locals de la nova extrema dreta. La política catalana i espanyola estan fortament condicionades per les contradiccions i tensions que travessen aquest escenari global.
2. La relació de forces en el nacionalisme espanyol. El darrer quart de segle ha vist com el nacionalisme espanyol que representa la FAES ha esdevingut hegemònic. Amb diferent grau d’intensitat, PP, Vox i una part del PSOE s’hi senten identificats. Fora de Catalunya, el País Basc i Navarra, aquest nacionalisme espanyol uniformista i autoritari és majoritari. La visió d’Espanya que pot representar l’electorat de Sumar i una part del PSOE és minoritari. El sistema mediàtic reflecteix i reforça aquesta hegemonia.
3. La relació de forces entre el bloc reformista o progressista i el bloc “neocon”. En l’escenari espanyol, és el caràcter marginal o subsidiari d’aquest nacionalisme espanyol a Catalunya, País Basc i Navarra permet explicar la possibilitat d’articular ajustades majories parlamentàries alternatives al bloc neocon i d’extrema dreta.
4. La relació de forces entre unionisme i sobiranisme a Catalunya. La voluntat del dret a decidir de la societat catalana és un indicador aproximat de la potencialitat del sobiranisme a Catalunya. Per això mateix, l’eventual evidència fàctica i recurrent que aquest dret no es pot exercir genera un problema crònic. Un problema polític que, més d’hora o més tard, ha de trobar una sortida política.
5. La relació de forces entre bloc progressista i bloc conservador a Catalunya. Catalunya i el País Basc no són només els dos territoris del Regne d’Espanya en els que el nacionalisme espanyol hegemònic és clarament minoritari. També són els territoris en els quals l’electorat s'identifica com a més progressista. La complexitat de la política catalana o basca s’explica, en part, pel doble eix esquerres/dretes i sobiranisme/unionisme.
6. Relació de forces en el camp independentista. La trajectòria i els ritmes del procés d’autodeterminació de Catalunya està condicionada per la definició de l’hegemonia cultural i política del projecte independentista. L'aposta o no per una identitat de projecte, així com la caracterització del model social en són claus.
7. La naturalesa sistèmica del conflicte entre la societat catalana i els poders d’Estat. En l’actual fase de mundialització del capitalisme les necessitats de sobirania cultural, política i econòmica de la societat catalana xoquen frontalment amb el concepte d’Espanya uniformista, radial i autoritari amb el que s’identifica intel·lectualment i emocionalment el nacionalisme hegemònic espanyol i els poders d’Estat (burocràtics, judicials, mediàtics...) captius. Som davant un conflicte polític té uns fonaments perfectament objectius i identificable.

La concurrència d’aquestes variables permeten entreveure alguns escenaris de futur i les seves conseqüències per la política catalana. Apuntem ara només tres aspectes que podrem desenvolupar en una pròxima col·laboració. El nou cicle de la política catalana exigirà reforçar i cohesionar el teixit social, renovar la capacitat de lideratge social de la Generalitat l’autogovern i treballar per muscular la societat civil.