Si de quelcom hem pecat els catalans durant força temps és de no ésser capaços de jugar a fer política-ficció i per tant, no projectar ni que fos per un instant i de manera borrosa, imatges que representessin els nostres desitjos i somnis més íntims com a poble. Sempre amb allò tant català del seny, de pensar i fer el que toca, mai o casi mai apostar per allò un xic més impossible, en definitiva, allò tant nostre del peix al cove. Això però, ha canviat com tantes altres coses en aquest país, ja que ara la política-ficció ha passat al primer pla, fet que s’ha demostrat ens fa avançar com mai –i encara que sembli mentida- cap a les fites més immediates.

Així doncs, fent gala d’aquesta actual moda tan nostre, posem-li fil a l’agulla. En el supòsit del bon esdevenir dels esdeveniments i ja oficialitzat el nou estat català, hi ha certes línies que no hem de traspassar. El nou estat català –deixant de banda el llarg llistat de greuges que ja no patiríem- ha de servir per redreçar males praxis que massa sovint hem viscut massa de prop.

Per començar podríem tractar sobre el clàssic dels clàssics, la llengua i els seus nivells de cooficialitat. En un país bilingüe com el nostre i on aquest tema pot enaltir els ànims de molt sectors és un tema de gran complexitat. Ara bé, si el que volem es construir un estat de tots i per a tots, un estat que a la fi tothom se’l senti com a seu, no podem posar una llengua en inferioritat. En el procés de construcció d’un estat es tracta d’incloure i no de dividir –per fi trauríem profit del famós lema “mejor unidos”-. No podem caure en errors que tan de mal han fet al nostre país,  i que tants esforços ens han costat resoldre amb un més que acceptable resultat, com és la convivència de dues llengües en un mateix poble. Aquest principi no ha d’anar en contra en cap cas de l’excel·lent model d’immersió lingüística –avalat per organismes internacionals- en l’educació catalana, i que tants bons resultats ha donat, dona i donarà. Un model del tot innegociable tenint en compte la situació gens favorable d’una llengua com la catalana en un món tant globalitzat com l’actual.

Deixant de banda qüestions lingüístiques, hi han altres aspectes que podem millorar i molt, respecte els actuals models polítics imperants en bona part de les democràcies occidentals. S’ha de millorar d’una vegada per totes el sistema electoral. Hem de caminar cap a un model de representació més directe –llistes obertes- o si més no cap a un de molt més proper. Un model on cada unitat electoral –barri, districte, comarca, vegueria, municipi...- sàpiga a qui vota, i on pugui tenir un contacte molt més directe i personal amb el representant en qüestió. Un model on hi càpiguen les oficines d’atenció al ciutadà del diputat, i així aquest últim, pugui copsar les preocupacions i suggeriments sense tenir que recórrer a manifestacions, concentracions, protestes... En definitiva es tracta que el diputat es vegi forçat a treballar per al ciutadà i no pas per les cúpules dels partits polítics, per a ser reelegit. Una manera de fer política més propera, més efectiva, i d’acostar la vida política al ciutadà. I de pas, frenar en sec, l’actual desafecció política.

Si abordàvem com a bàsic i necessari el disseny d’un nou sistema electoral, no ens allunyem massa i tractem la democràcia participativa. La democràcia com a concepte polític i de convivència s’ha estancat, i molt, en la nostra terra. S’ha estancat i l’hem fet estancar. No hem deixat que evolucionés com molts altres aspectes de la vida política o social –dret a vot, matrimoni homosexual, divorci, adopcions en origen...-. Tenim una democràcia poc treballada, antiga i en procés de desintegració. El que no pot ser es que el nostre sistema democràtic es limiti a votar a unes llistes de persones –la meitat ni les coneix la gent que les vota- cada quatre anys i a partir d’aquí els hi entreguem tot el poder sobre les nostres vides i el nostre futur. Hem d’apostar per una democràcia que permeti opinar, decidir i involucrar a la gent, més sovint i amb més poder decisori. Hem de poder decidir  sobre aquells aspectes que canviaran substancialment la nostra vida com participació en guerres, llei del tabac,...per posar uns exemples. La manera més pragmàtica de duu això a terme es per la via dels referèndums. El poble ha de ser consultat i no només cada quatre anys. Si abans, en quant a sistema electoral, el proposat era molt semblant al britànic, ara en la democràcia participativa es pot agafar com a exemple el model suís. Al país helvètic es fan quatre referèndums anuals per decidir aspectes claus. En el fons, ha de decidir el poble, es tracta d’això no?. De petit sempre em deien que copiar i aprendre allò bo dels demés, no era pas dolent. Així, es creix i s’evoluciona.

Dit això, simplement es tracta d’aprofitar aquesta oportunitat històrica que estem a punt de viure.  Una oportunitat que ens brinda la historia perquè ens fixem dels errors passats, de les males experiències, d’allò que no ha sortit bé per tal d’avançar com a poble, i entre tots, fer un país de primera.