L’Amèrica Llatina funciona a batzegades des de la segona meitat del segle XX, amb les excepcions de Cuba des del triomf de l’avui devaluada revolució de 1959, del règim democràtic de Costa Rica des de finals de la dècada dels quaranta del segle passat i de Mèxic on el Partit Revolucionari Institucional (PRI) -en totes les seves versions des del nacionalisme revolucionaria fins al centredreta i el neoliberalisme- governa ininterrompudament des de 1924 amb els parèntesis de Vicente Fox i Felipe Calderón del Partit d’Acció Nacional (centredreta, 2000-2012) i de Manuel Andrés López Obrador del Moviment de Regeneració Nacional (socialdemòcrata, des del 2018). En la majoria dels altres països s’han alternat onades de governs de dretes -o de centredreta- i d’esquerres -o de centreesquerra- esquitxades sovint de pulsions populistes d’un signe o un altre.
A les darreries del segle XX assistim a una sacsejada neoliberal de conseqüències dramàtiques: increment dels nivells de pobresa, desigualtat i endeutament, dependència dels mercats mundials (monoexportacions) i dels Estats Units. Però, a principis de l’actual segle, té lloc un "gir a l’esquerra" (Martínez Lillo i Rubio Apiolaza, 2016) i, deixant a banda les excepcions ja apuntades, entre la victòria d'Hugo Chávez a Veneçuela el 1998 i la de Dilma Roussef a Brasil el 2010, hi ha més d’una vintena de victòries o reeleccions de presidents d’esquerres en 13 països. A la segona dècada del segle, malgrat l’excepció populista d’inspiració trumpista de Jair Bolsonaro al Brasil (2019-2023), la tendència cap a un centreesquerra moderat s’ha mantingut i accentuat amb les victòries de Gustavo Petro a Colòmbia (2022), de Gabriel Boric a Xile (2022) i del retorn de Luiz Inácio Lula a Brasil (2023).
Tanmateix, el gir cap a l’esquerra ha conegut moments difícils. El primer es va donar a Bolívia, quan l’antic sindicalista cocalero (productors de fulla de coca) Evo Morales, després de forçar una decisió del Tribunal Constitucional per optar a un quart mandat, guanya les eleccions del 20 d’octubre de 2019 com a candidat del Moviment al Socialisme (MAS) i amb el vot indígena i dels sectors més progressistes. Les acusacions de frau electoral i les protestes no es fan esperar i l’Organització d’Estats Americans (OEA) recomana repetir les eleccions, però l’oposició exigeix primer la renúncia de Morales, la policia s’amotina i el cap de l’Exèrcit, Williams Kaliman, li demana que renunciï pel bé de Bolívia i de la pau social. Morales s’exilia a Mèxic i la senadora Jeanine Áñez s’autoproclama presidenta d’un govern ultraconservador. L’opinió internacional es divideix, per uns (Mèxic, Uruguai, Paraguai) és un cop d'estat; per altres (EUA i els seus aliats) no. En el fons, no li perdonen la nacionalització dels jaciments de petroli i gas, la no obertura a la iniciativa privada de l’extracció del liti -fonamental per la transició energètica- i la imposició d’impostos a les empreses estrangeres que operen al país. A les eleccions del 18 d’octubre de 2020 s’imposa Alberto Arce (MAS) amb el 55,1% dels vots.
A Brasil, la victòria de Bolsonaro en segona volta el 28 d’octubre de 2018 sobre el candidat del Partit del Treball Fernando Haddad, quan Lula està injustament empresonat i Dilma Roussef destituïda pel Senat des del 2016, provoca una forta decepció. Segons la sociòloga Esther Solano, l’excapità de l’exèrcit, «un reaccionari nostàlgic de la dictadura militar (1964-85)», és «el típic candidat d'ultradreta, fanfarró, demagog, homòfob i amb solucions fàcils i populistes per a tot, fonamentalment en seguretat pública». El seu mandat és un pas enrere evident amb conseqüències nefastes per les llibertats i els drets humans, per les classes més desvalgudes (tornen a incrementar-se els nivells de pobresa) i per la salvaguarda de la selva amazònica, desforestacions incontrolades i salvatges que amenacen la supervivència de les tribus aïllades. El 30 d’octubre, en una ajustada segona volta, Lula obté la seva tercera victòria presidencial. Bolsonaro no accepta la derrota i al gener, per dificultar la transmissió de poders, marxa a Florida, mentre els seus seguidors més radicals assalten i saquegen la plaça dels Tres Poders a Brasília on hi ha la seu del govern, el Congrés Nacional i el Tribunal Suprem Federal.
Però, la situació més dramàtica es viu al Perú, on tots els presidents han estat acusats de corrupció, sis d’ells han sigut destituïts pel Congrés i tres -inclòs el dictador Alberto Fujimori- comparteixen presó al penal de Barbadillo. El 28 de juliol de 2021, Pedro Castillo, un mestre Perú Lliure (marxista-leninista), però sense experiència política assumeix la presidència després de vèncer en segona volta només per 50.000 vots (sobre un total de divuit milions) a Keiko Fujimori i demostra, un cop més, que l'única cohesió política majoritària al Perú és l’oposició a la família de l’antic dictador. Al Perú la política no depèn de la solidesa dels partits, que més aviat són plataformes personals per optar a les eleccions que afavoreixen la corrupció, ni de la tradicional divisió entre esquerra i dreta. El que defineix la vida política són les profundes bretxes de desigualtat que imperen, entre Lima, on resideix la tercera part de la població i l’elit política, empresarial, econòmica, social i blanca, i la resta del país, on viuen els indígenes, els pagesos, els miners (coure, or, zinc, plom, ferro, molibdè, petroli) i els desheretats que suporten uns elevats nivells de pobresa. Però Castillo no podia canviar les coses, perquè la Constitució, que és del 1993 quan governava Fujimori, conté una clàusula que limita el paper del president: el Congrés pot rebutjar i cessar els ministres.
En poc més d’un any es van succeir 78 ministres. El 7 de desembre de 2022, Castillo decideix dissoldre el Congrés i governar per decret. És acusat de cop d'estat -i, no cal dir-ho, de corrupció-, empresonat i substituït per la vicepresidenta Ercilia Boluarte, també del Perú Lliure, que, des de llavors intenta reconduir una situació que no té sortida: per dotar d’estabilitat a la política peruana -no sé sap molt bé qui governa: el legislatiu, l’executiu, el poder judicial o la corrupció generalitzada- cal convocar eleccions a una Assemblea Constituent, a la qual cosa s’oposa un Congrés de majoria conservadora i d’extrema dreta, insensible a les protestes del carrer que acumulen morts, reclamen eleccions i el retorn de Castillo. Malauradament, enlloc està escrit que la nova batzegada cap a l’esquerra de l’Amèrica Llatina serà fàcil després dels precedents de Trump i Bolsonaro.