No hi ha guerra sense números ni números sense guerra. Les xifres tenen el pes definitiu de l'argument d'autoritat i res colpeja millor en un debat que un gràfic de barres o un formatget demoscòpic. Què és la democràcia sinó un acte de fe cap a l'estadística? Les matemàtiques s'interposen en les disputes més banals fins al punt de cobrar l'aparença d'assumpte d'Estat. Que li ho preguntin a David Broncano i a Pablo Motos, capitans televisius de l'extenuant batalla d'audiències.
Ahir, després de la Diada, el periodista Fernando H. Valls publicava les dades d'assistència a l'acte central de Barcelona durant les últimes edicions. Aquí no hi ha guerra de xifres entre institucions, ja que tots els registres corresponen a la Guàrdia Urbana. I la tendència és francament descendent. Des de la Via Catalana de 2014, amb una plusmarca d'1,8 milions de persones, els números es precipiten fins a un escanyolit recompte de 60.000 manifestants. Queda la sensació que la balança parla per si sola.
La política, no obstant això, no és ni serà mai una ciència exacta, per molt que s'aferri al fetitxisme de l'àlgebra. Els números necessiten interpretacions. No tothom ha adquirit la destresa de llegir un histograma. No tots som experts en l'argot del mostreig, la causalitat i les variables. I aquí és on entren en escena els diaris, els sorollosos telenotícies, les tertúlies de cafetó i taula braser. Els titulars d'avui posen paraules als càlculs de la Diada i modulen el seu vocabulari: desafecció, punxada, esgotament.
Les ciències socials presenten una cruel paradoxa: els seus còmputs i els seus sondejos, en aparença neutrals, acaben interferint en la realitat que pretenen descriure. Tots els anys, quan s'acosta l'11 de setembre, llegim titulars denigratoris amb aire de profecia autocomplerta. Per poc que furguem en l'hemeroteca, trobarem any rere any les mateixes invitacions a la derrota: divisió, recel, a la baixa. En veritat, els números mai van importar tant com la necessitat de crear un estat d'opinió.
En aquesta pugna de narratives, s'ha imposat una lectura gairebé unànime a les files del progressisme nacionalista espanyol: Pedro Sánchez ha aconseguit mitjançant la negociació el que Rajoy mai va aconseguir mitjançant les porres. Hi ha una esquerra jacobina que aplaudeix el buidatge de la Diada i fins i tot s'atreveix a certificar la demolició de l'independentisme. En última instància, valgui el contrasentit, Salvador Illa ha acabat encapçalant una festa nacional que els seus companys d'armes a Espanya preferirien que no se celebrés.
També val la pena intentar una anàlisi més acurada. Acceptar que les mobilitzacions presenten una pulsió cíclica. Que l'independentisme polític està franquejant una cruïlla. Que la via coercitiva va causar una important manca. Que el conflicte nacional persisteix i la massa viva que va votar l'1-O no ha canviat sobtadament d'opinió ni s'ha tornat de cop borbònica i rojigualda. Però què sabré jo de números.