Tot just iniciem el 2017 i això vol dir que tenim tot un any per no decebre'ns. Deu anys després d'iniciar un procés infatigable, de fer créixer els partidaris de construir un nou país, d'haver patit atacs i calúmnies contínues, de viure amb el pes d'una justícia artrítica, i després de viure incomptables estira-i-arronses amb girs de guió diabòlics, ara és el moment de no arronsar-se, d'esprémer tots els agents implicats en un procés que pren el pols a la història. O caixa o faixa. O referèndum o referèndum.
 
Aquest any ha de ser el punt d'inflexió d'una història de dignitat nacional, de respecte democràtic i d'autoestima popular. Tenim tres-cents seixanta-cinc dies per no renunciar a res i per fer capitombar enquestes, prohibicions i tribunals. Qui ens ho havia de dir, deu anys enrere, que el múscul de la cohesió nacional seria tan fort com és ara. Qui ens havia de dir, il·lusos de nosaltres, que el gruix de gent que aposta per la llibertat augmentaria fins a consolidar-se com a eix central de les inquietuds del país.
 
Tenim tot un any per fer allò que hem de fer, que és celebrar el referèndum. Sense oblidar que haurem de tornar a entomar els atacs de l'aparell pseudopropagandístic de la unitat indissoluble del Regne. Un any que, malgrat això, ens portarà molts més fanalets i moltes més cavalcades de Vic, petites victòries inesperades que ens faran desitjar el futur immediat. Un any on l'Estat i una poc traçuda guàrdia pretoriana no pararan de denunciar l'existència d'adoctrinament on nosaltres hi veiem il·lusions, fe, resistència i optimisme.
 
Un any que demostra que ja és massa tard per pedagogies tardanes o diàlegs caducs. Un any on els comuns hauran de mullar-se i en què hauran d'entendre que ja no ens valen discursos retòrics, mentides pietoses, ni giragonses per-sempre-quedar-bé. Tot això, en un 2017 que hem de fer que acabi molt millor que com ha començat. Només depèn de nosaltres i de com fem que l'objectiu sigui absolutament necessari i, alhora, irrompible.