Estem vivint dies vertiginosos de vagues, bloquejos i talls, de consellers a la presó i un president a l’exili, ha passat poc més d’un mes d’aquell 1 d’octubre i ja sembla quelcom llunyà, una fita gravada al nostre imaginari col·lectiu que sovint recordem quan els esdeveniments ens desborden, i trobo que potser fora bo aturar-nos un moment i fer una mica de memòria per poder pensar com hem arribat fins aquí i encarar plegats, amb més força, l’escenari que s’apropa:
 
Durant l’1 d’octubre vam viure tota la potencialitat de la qual és capaç aquest poble que ja es troba autodeterminat i que, convençut, va demostrar que estava disposat a tot, fins i tot a rebre cops i sacsejades per part de la repressió d’estat, per defensar la democràcia i el seu dret a votar lliurement. Crec que aquest coratge, aquesta capacitat no només de resistència sinó també de creació col·lectiva els dies abans, amb les escoles obertes plenes d’activitats, de cançons i somriures, va sorprendre fins i tot als propis governants catalans que potser per un moment van dubtar que pogués fer-se efectiu el referèndum d’autodeterminació. I el resultat va ser implacable, 2.286.217 persones van votar de les quals un 90% van optar pel sí.
 
I no només va passar això, sinó que els sindicats alternatius havien previst que si hi havia repressió durant el dia 1-O respondrien amb una vaga general a la qual es va sumar la Taula per la Democràcia optant per la ja coneguda Aturada de país. Una vaga general combinada amb tancament patronal que va paralitzar pràcticament tot el país. Per tant, el missatge de la ciutadania era clar: hem obert les escoles, hem protegit les urnes, hem votat i hem sortit a denunciar la violència policial i la repressió tant de l'1 d'octubre com dels dies previs.
 
És en aquest moment que la gent, havent acomplert amb escreix, passa el testimoni al govern i al Parlament perquè gestioni la situació política i implementi els resultats. Semblava que la resposta era clara, hi havia la llei de referèndum aprovada i la llei de transitorietat nacional llesta, però la primera sorpresa va arribar el dia 10 d’octubre. I allà comença un escenari d’opacitat, de secretisme, d’insinuacions, d’hipòtesis: si no s’ha proclamat la república serà perquè hi haurà mediació europea? Perquè s’iniciarà un diàleg bilateral amb Madrid que permeti el referèndum pactat o una sortida negociada? 
 
Però el cert és que l’endemà mateix del 10-O comença a visualitzar-se clarament que l’estat espanyol només treballa en una lògica possible: que Catalunya abandoni la via unilateral, que renegui del referèndum de l’1 d’octubre i que retorni als marcs constitucionals des dels quals poder començar a parlar d’una reforma pactada. Comencen les cartes i contracartes i com ja és ben conegut el 26 d’octubre acaba amb l’aprovació del 155 al Senat.
 
Situem-nos al dia 26 d’octubre. Puigdemont compareix davant els mitjans de comunicació i ofereix la convocatòria d’eleccions a canvi que no s’aprovi l’article 155. Quedava explícit que el govern renunciava a l’aplicació dels resultats de l’1 d’octubre, a la proclamació de la República Catalana, a canvi d’evitar un escenari repressiu, de violència d’estat, de vulneració de llibertats, de suspensió de les institucions i previsiblement de detencions i condemnes. Segurament, el president també sabia que les estructures d'estat a les quals s'havien compromès no estaven fetes i que no havien planificat prou bé com defensar i implementar la República, per tant bescanviar eleccions per 155 era el mal menor. Un mal menor que convertia el 155 com a clar guanyador sense necessitat ni d'aprovar-se, però l’ala dura del PP amb el suport de Ciutadans no va acceptar.
 
Volien una humiliació que fes pagar al govern la convocatòria de l’1 d’octubre, volien que Puigdemont convoqués eleccions sota tutela del 155 i de la pressió judicial que no s’aturaria davant els fets del 27 de setembre i de l’1 d’octubre. És aquest escenari el que finalment no accepta Puigdemont, aquesta rendició tutelada tan difícil d’assumir i impossible d’explicar públicament. Això ja es va veure ràpidament en les reaccions posteriors al seu anunci d’eleccions, vinguessin per part dels diputats del seu propi partit, d’ERC, dels independents o per part dels càrrecs municipals o de la gent que va prendre els carrers o va alçar la seva veu per les xarxes... una indignació que Puigdemont era conscient que aniria en augment quan es veiés que el Senat igualment aprovava el 155 i que el consell de ministres se’n reservaria l’aplicació.
 
És com a oposició a aquesta situació que Puigdemont porta la República Catalana al Parlament i és aprovada per una majoria. Però una cosa és proclamar la República Catalana i l’altra és fer-la efectiva. I el cert és que no hi va haver cap mesura ni simbòlica (despenjar la bandera de la Generalitat, no comparèixer voluntàriament a l’Audiència Nacional) ni política o jurídica (aprovació dels 27 decrets, permetre que els funcionaris públics no acatessin el 155, crida a la mobilització per la defensa de la República). D’aquesta manera, per una banda s’activava tota la mobilització i les estratègies antirepressives per exigir la llibertat dels Jordis i per defensar els membres del Govern i la Mesa, i per l’altra i més silenciosament, s’acatava un 155 de baixa intensitat a canvi de l’acceptació de les eleccions imposades pel 21-D. És a dir, en realitat l’escenari imposat per Rajoy el dia 26-O s’havia complert, eleccions tutelades enmig d’un escenari de repressió i condemnes.
 
Però han aparegut dos elements amb què segurament el bloc del 155 no comptava: el desplaçament d’una part del govern a Brussel·les que ha internacionalitzat el conflicte català i ha posat l’ull europeu al centre de la justícia espanyola, i la convocatòria de la vaga general d’aquest 8 de novembre que ha permès que un nou agent polític, arrelat al territori, irrompi amb força enmig de la política catalana, els Comitès de Defensa de la República (CDR).
 
Per tant, les eleccions d’aquest 21-D ens permetran concretar un nou full de ruta constituent i republicà que acabi amb les incerteses post1octubre i resolgui o repari alguns errors o dubtes de l'anterior govern o, i siguem clars, ens demostraran que el 155 serà el clar vencedor i que anem a un nou escenari de governabilitat autonomista mentre es reclama l’amnistia dels presos, es rebutja el 155 i es situa la república catalana en un horitzó a mig termini.
 
[blockquote]Una agrupació d'electors que boicotegi les eleccions del 21-D des de la majoria?[/blockquote]
Aquests darrers dies sembla que està agafant força la possibilitat que pugui presentar-se una agrupació d’electors que situï aquesta impugnació al centre del debat electoral. És a dir, presentar una llista unitària que no reconegui les eleccions com autonòmiques sinó que serveixi per comptabilitzar els vots dels que no reconeixen aquesta imposició via article 155.  En aquest sentit el programa podria ser molt de mínims, amnistia per les persones preses, restitució de les institucions catalanes i compromís de convocar immediatament unes eleccions constituents, ara sí, on es presentin tots els partits en un context lliure, i no en aquest ambient repressiu i tutelat per l’amenaça del 155. En definitiva, que els partits cedeixin el protagonisme a la societat civil i a la impugnació de les eleccions del 155, una manera de boicotejar-les presentant-nos-hi. Caldria veure com s’ubicaria Catalunya en Comú davant una proposta com aquesta, es presentaria en solitari igual que els partits del 155? Sumaria els seus vots als de l’agrupació d’electors?
 
Cal ser conscients, doncs, que si aquesta proposta civil, que vol recuperar l’esperit i la unitat de l’1 i del 3 d’octubre, fracassa serà perquè els partits polítics, molt legítimament, hauran prioritzat altres interessos assumint així de facto les eleccions del 21-D com unes eleccions de governabilitat, pensant en una legislatura de quatre anys.
 
Per altra, banda, algú podria defensar que si els partits es presenten al 21-D en clau republicana i constituent i s’aconsegueix una majoria ja tindríem restituïdes les institucions i podríem avançar cap a la República Catalana pensant en com fer-la efectiva. I això és del tot cert, però llavors haurem d’exigir als partits polítics molta claredat en les seves propostes.
 
Perquè, si al final no és possible aquesta agrupació d’electors amb un objectiu nítid i clar, serà possible un full de ruta comú dels partits independentistes que doni compliment a la voluntat de l’1 d’octubre i faci efectiva, a la pràctica, la República Catalana proclamada?
 
No se’ns ha d’escapar que una cosa és demanar l’amnistia (llibertat Jordis i de tots els càrrecs electes empresonats) i que el 155 es retiri i no torni a aplicar-se i una altra és la proposta política que els partits polítics faran per donar resposta a la situació política que viu Catalunya, i on el resultat de l’1 d’octubre i la proclamació de la República Catalana del 27 d’octubre ocupen un espai central.
 
No tinc cap dubte que molts partits polítics portaran en el seu programa l’amnistia i la seva oposició a l’article 155 però no hem oblidar que aquest article s’ha aplicat per fer-nos retornar al marc constitucional espanyol i perquè renunciem a fer efectiva l’autodeterminació, la República Catalana.
 
[blockquote]Hi haurà full de ruta unitari de la República o Processisme Republicà?[/blockquote]
En les darreres eleccions se’ns va presentar un full de ruta clar, temporitzat en 18 mesos, que ens duria a la declaració de la independència. Aquest era un compromís electoral molt concret, però, hi haurà també un full de ruta de la República Catalana, ara? Hi haurà el compromís d’obrir un procés constituent immediatament després del 21-D? Recordem que el procés constituent previst durava dotze mesos i acabava amb unes eleccions constituents. Podria ser aquest el punt en comú entre els partits independentistes i Catalunya en Comú per tirar endavant una legislatura de la dignitat democràtica? Un punt que aglutina i eixampla, que ens retorna a l’esperit de l’1 d’octubre i que ens permet avançar fermament cap a la construcció de la República i les seves possibilitats de millora de les condicions de vida de la gent des la potència municipalista i del teixit associatiu i social. Tot mentre que a nivell internacional es pot seguir reclamant la necessitat de trobar una mediació per trobar una solució política per Catalunya i a nivell social garanteix que la mobilització permanent persisteixi.
 
Però, i a banda d’aquest procés constituent ja escrit i previst en l’anterior legislatura, quin serà la resta de compromisos dels partits amb la República? Es plantegen una legislatura de quatre anys els partits que es presenten o la legislatura podria acabar amb aquestes eleccions constituents quan acabi el procés? Es plantegen un acord de govern els partits independentistes al voltant d’un full de ruta comú o hi ha la possibilitat de que es produeixin pactes de governabilitat entre algunes forces independentistes i altres de no independentistes? I si fos així, hi ha el compromís de mantenir el full de ruta constituent i republicà que es presenti en campanya o un pacte de governabilitat podria alterar aquest full de ruta unitari? I si fos així, a quins punts es renunciaria?
 
I en un altre sentit, si els partits independentistes o que reconeixen i validen la república catalana proclamada són capaços de posar-se d’acord en un full de ruta comú i unitari, en aquesta unitat d’acció, no seria interessant que es presentés un front democràtic per la República on poguessin incorporar-se persones de la societat civil que acceptarien unir-se a una llista d’emergència democràtica i per la República però no aniran en una llista només de partit? No penso només en una llista única de tot l'independentisme, podrien ser dues... O és que potser no és tan senzill posar-se d’acord en aquest full de ruta? O és que potser alguns partits ja estan pensant en construir a la pràctica un altre escenari? I encara més, quines garanties hi ha que aquest full de ruta acordat no pugui trencar-se unilateralment per algun dels partits que es presentin per separat?
 
I més preguntes encara, els partits que proposen un referèndum pactat per retornar a la majoria del 80%, ens presentaran un full de ruta per aconseguir-lo? Passa per una reforma constitucional en la que es necessita un acord de 2/3 del Congrés de diputats per implementar-ho? O passa per intentar una mediació internacional que fins ara no ha arribat? I què fem fins que no s’aconsegueixi aquesta mediació o s’arribi a aquesta majoria impossible dels 2/3? I si l’obertura formal d’un procés constituent des del Parlament, acord de mínims, reactiva el 155 quina hauria de ser la resposta? Renunciar al procés constituent, modificant-lo en forma de procés participatiu ambigu, o enfrontar-nos al 155 i plantar cara als embats de l'estat des d'una nova majoria més forta?
 
En definitiva, caldrà que els partits que es presentin deixin molt clar si legitimen el 27 d’octubre i per tant, un cop restituïdes les institucions, es posaran a treballar per fer efectiva la República Catalana des de la majoria de l’1 d’octubre o acceptaran un retorn al marc constitucional espanyol, mentre es governa des de la majoria d’un pacte entre partits i la República passarà a ser aquell horitzó a mig termini que cal construir des d’una nova correlació de forces i unes majories que ara per ara no es consideren suficients. Això seria entrar en un nou dia de la marmota i el que alguns ja comencem a anomenar, Processisme Republicà.
 
[blockquote]21-D: O guanya el 155 o guanya la República[/blockquote]
En conclusió, aquest 21-D ens trobem davant de dues fites molt importants. Per una banda, com denunciem aquestes eleccions que ens han vingut imposades i que es produiran sota tutela de l’article 155 i enmig d’un escenari de repressió i per l’altra com decidiran els partits polítics abordar-les.
 
Penso que la proposta més visual i clara seria una agrupació d’electors que es presentés amb l’únic objectiu d’impugnar-les i de convocar unes noves eleccions al cap de tres mesos, ara sí, sota unes condicions molt més lliures i democràtiques. Si aquesta proposta no és possible caldrà que tots els electors, els votants, exigim el màxim de claredat als partits polítics que es presentin a les eleccions, sobretot en l'aspecte que les ha motivat: On queda la proclamació de la República Catalana?
 
Hi ha la possibilitat que, des de la pluralitat d’opcions polítiques ens presentin un full de ruta clar per donar continuïtat a la legislatura que el 155 ha escapçat, que es formi un govern de concentració nacional i que des d’aquesta majoria es produeixin els passos necessaris per poder encarar la fase final de la construcció de la República Catalana o hi ha la possibilitat que la política catalana entri en un nou escenari: el processisme republicà.  Un processisme republicà que no seria res més que el retorn de la política catalana als marcs constitucionals espanyols, sense abandonar el projecte polític de construcció de la República a mig termini, però convertint el 155 en el guanyador absolut de les eleccions
 
Aquest 21-D caldrà que els partits siguin molt clars en aquesta qüestió, serà llavors que tots plegats podrem votar a consciència i, evidentment, en conseqüència.