L'Aniol té 3 anys i ha perdut la gana. En Marc en té 5 i alguna nit se li ha escapat el pipí al llit. L'Ona té tot just 4 anys, i aquests dies crida com mai quan s'enfada. En Pol i en Martí, de 3 i 5 anys, passen de l'excitació al plor desesperat en només uns instants. En Jan, de 8 anys, es desperta diverses vegades a la nit i reclama dormir amb els pares. Fa molts dies que no estan junts, tots tres, perquè treballen a l'hospital i s'intercanvien els torns.

Són només algunes de les històries que transcorren imperceptibles en el llarg i incert confinament que des de fa 39 dies manté els infants tancats a casa. Sense escola ni poder sortir al carrer, els efectes de la pandèmia minen sobre ells de forma quasi invisible, en mans d'una gestió política que ha tardat a ocupar-se'n.

Encara hi som a temps. De fet, ara tenim davant el més important. L'aïllament era difícilment evitable, tot i els matisos, però el que seria poc justificable és fallar en la reconnexió. Els infants que van deixar les aules el 12 de març no seran els mateixos que tornaran a l'escola quan reobri. L'administració i la comunitat educativa han fet bé d'identificar-ho i deixar de banda els objectius acadèmics per atendre les seves necessitats. És un canvi de prisma que batega de fa temps en la revolució lenta que està havent-hi a les escoles, que miren de reüll models d'èxit dels països del nord. Però cal ser ben conscients que això no s'aconseguirà ni amb acompanyament virtual ni amb una proposta àmplia de lleure a l'estiu.  

Les ferides que ha obert la pandèmia al si de les llars s'han de curar i urgeix fer-ho ara, quan toca. En aquesta feina hi tenen molt a fer les famílies, però també l'escola. És important tenir-ho present perquè si no es recús de forma conjunta, la crisi de confiança que s'obrirà entre les famílies i la comunitat educativa serà profunda. Només cal veure les tensions que han començat aflorar pel buit que senten pares i mares davant la dificultat creixent econòmica i de conciliació, per una banda, i per la pressió que tenen els mestres d'improvisar un final de curs virtual, per l'altra.

Però ens equivocarem si superficialitzem el debat i el reduïm a un memorial de greuges. L'escola és un puntal de la nostra i futures societats, cal dignificar-la en tot el seu conjunt. Però també se li ha de poder exigir que exerceixi com a tal. L'escola ara és imprescindible per aconseguir que els nens i les nenes s'alliberin de la frustració, l'enyorança, el dolor i la por que ha dut el coronavirus a les nostres vides i els retorni lligams, seguretat i empara.

Cal que els infants tornin a trepitjar, quan sigui possible, les escoles. I que per un temps puguin fer-ho sense topar-se amb més portes tancades. Que reprenguin converses o jocs interromputs. I també cal que els preparem per als temps difícils que vindran. Ells ja en són conscients perquè fa dies que noten les seves famílies més inquietes, o fins i tot, han presenciat algun moment de desesperació. 

Si l'aposta és l'educació competencial, aquest és el moment per demostrar-ho. Perquè els nostres fills i filles no seran més o menys competents per haver interioritzat o no un temari, sinó per haver adquirit recursos per superar una crisi sense precedents que amenaça de causar estralls a la societat.