L'escena és real. Ha passat en una ciutat del nostre país, fa pocs dies. Un activista amb càrrecs a l'ANC li exigeix a un conseller que, arribat el moment, davant una previsible sentència injusta dels tribunals espanyols, el govern Torra obri les presons per alliberar les dones i els homes acusats per l'Estat.

El conseller que intervé en aquest acte no és la titular de Justícia, la responsable d'aquesta matèria, sinó un altre membre del gabinet català. Es fa un silenci a la sala. El membre de l'Executiu -que ha fet un discurs força contundent sobre el compromís de tirar endavant la República- canvia de cara, se sent incòmode. Tothom ho nota. L'activista de l'ANC espera, amb delectació. "Polítics, ens vendran", diu algú que seu al seu costat. Altres assenteixen amb el cap.

Això és la foto d'un cert clima ara i aquí. Una foto grisa. Això no és tot Catalunya ni tan sols tot l'independentisme, és clar. Però això forma part de l'aire que respirem. De l'aire espès que també respiren Torra i els seus consellers, i els dirigents dels partits que integren el Govern, i els alcaldes i candidats municipals sobiranistes... "Obriu les presons!" és un crit que -com ara es diu- va de baix a dalt. Al costat dels que ho pensen i ho diuen, també n'hi ha molts que saben que això comportaria greus problemes per als membres del Govern, que saben que cal triar bé els camps de batalla. La tensió entre un assaig heroic i un possible tret al peu és omnipresent, és la tensió entre malbaratar energies o acumular-ne.

"Demostreu que podeu desobeir, feu un acte de sobirania, obriu les presons!" reclamen de bona fe alguns ciutadans. El conseller interpel·lat va posant paraules a les palpentes, per salvar la situació: la narrativa de la il·lusió té angles morts, esvorancs insalvables, pantans plens de cocodrils. La resposta que amolla acaba sent una justificació de la realpolitik amb la boca petita, a mig camí de la fatiga i la displicència, amb un punt d'irritació mal dissimulada. Però el conseller no gosa enfrontar-se obertament a l'activista, no diu tot el que pensa, no vol rebre insults ni retrets com Tardà i Campuzano. La retòrica de la gran marxa esdevé coet mullat, gargot en comptes de firma. A una banda, "el polític" i, a l'altra, "el poble". Aquesta separació interessa alguns, és l'hora dels profetes que volen fundar noves esglésies. L'activista de l'ANC se sent, aquest vespre, "la veu del poble".

Diversos dels presos polítics ja han fet saber que no estan disposats a sortir de les presons d'aquesta manera, diguem-ne "unilateral". El fet que el Govern de la Generalitat gestioni les presons fa que tot sigui encara més complicat, sobretot quan una part de l'independentisme -no petita- espera que la secessió arribi gràcies a mobilitzacions permanents al carrer, que "desbordin" -faig servir un verb de la CUP- el marc que ens encotilla. Insistir en el referèndum pactat -que Madrid no vol ni en pintura però que no es pot deixar d'exigir- és cosa de "traïdors", segons els vigilants de la puresa, sobretot els de les xarxes socials, que treballen cada dia per fer més petit l'independentisme.

La nostàlgia per la revolta que no va ser impregna qualsevol exercici de prospectiva, qualsevol reflexió. La revolta s'ha pagat molt car -hi ha gent a la presó i a l'exili- però, a la vegada, la revolta no ha tingut lloc. Com pot ser? La paradoxa és dolorosa perquè ajunta incredulitat i impotència, indignació i perplexitat. La gent té sentiments contradictoris. I llavors, el mateix activista que vol obrir les presons d'una revolada completa el seu discurs amb una advertència: "Alerta, els presos són importants, però no ens equivoquem, ja ens ho ha dit l'advocat de Clara Ponsatí: Espanya ens ha parat una trampa; no podem oblidar que l'objectiu és la independència".

Els presents hi estan d'acord, algú aplaudeix, se senten frases del tipus "ni un pas enrere". El conseller se'n surt com pot, no porta ve que dubtin del seu compromís. Fa un elogi encès dels companys empresonats i dels companys de l'exterior, i reitera que "cal treballar des dels valors republicans, hem de generar el moment". Entre els presents, cadascú entén el que vol. El conseller té més gràcia amb la poesia que amb la prosa.

Quant l'acte s'acaba, i la gent s'acomiada i el conseller es fa fotos amb els menys crítics, a les bambolines del desconcert, qui parlava en nom del poble creu tenir-ho més clar que ningú. I desconfia més que abans del Govern que va sorgir també del seu vot.