Qui no s’ha preguntat mai què faria si ocupessin el seu habitatge? Quantes persones han instal·lat una alarma en un pis, ja sigui perquè el tindrà buit una temporada, o perquè acaba d’heretar-lo?

Les ocupacions d’habitatges són un fet força concentrat a Barcelona i a l’Àrea Metropolitana. En el cas de Barcelona, si agafem les dades proporcionades per la Unitat de Disciplina d’Habitatge de l’Ajuntament, l’any 2019, a Barcelona hi havia 1.107 pisos ocupats de forma il·legal, als quals calia sumar prop de 1.000 destinats a habitatge d’ús turístic també de forma il·legal. Tot això sobre un cens d’uns 10.000 habitatges buits que representen un 1,22% dels habitatges a Barcelona.

D’un any ençà, les ocupacions han crescut a Catalunya en un 9,6%, segons les dades facilitades per Mossos d’Esquadra i el Ministeri de l’Interior, mentre a Barcelona han baixat en un 4% respecte a l’any anterior. Però aquestes dades només reflecteixen el primer trimestre de l’any i no contemplen els darrers mesos, on tot indica que el fenomen ha seguit creixent. Sigui com sigui, no podem negar que les ocupacions d’habitatge són un fet que preocupa a la societat i que ens ocupa a les institucions. Mirar cap a una altra banda, seria un error.

Ara bé, cal contextualitzar el fenomen en les seves diverses formes d’ocupació, perquè entendre l’arrel del fenomen és clau a l’hora de prendre les decisions més adequades. I aquí és molt important definir els perfils diversos d’ocupador i ocupat. Entre els perfils d’ocupador cal discriminar clarament quins són aquells que fan de les ocupacions un negoci il·legal, ja sigui perquè realitzen activitats delictives a l’habitatge com l’establiment de narcopisos o l’explotació de dones, ja sigui perquè formen part d’una xarxa d’ocupacions que es dedica a “vendre” les claus a persones o famílies en situació de vulnerabilitat o a extorsionar el propietari per desocupar-lo.

Hi ha un altre tipus d’ocupacions que podríem considerar polítiques o socials, com podrien ser l’ocupació de locals per realitzar activitats de caràcter social o d’habitatges per cedir-los sense ànim de lucre a persones amb necessitats d’habitatge. I finalment les ocupacions realitzades per aquestes persones o famílies que s’hi veuen abocades a viure al carrer, sense disposar d’una alternativa habitacional i que, segons dades del 2019, són persones que no podien pagar un habitatge en un 75% dels casos, la meitat amb menors; i que en un 60% eren sol·licitants d’habitatge social, xifra que seria superior si tenim en compte que hi ha moltes persones en situació d’irregularitat que no tenen accés als ajuts públics de les diverses administracions.

També cal discriminar els perfils de tenidors dels habitatges ocupats. Segons dades també del 2019, el 82% dels habitatges ocupats pertanyen a grans tenidors (el 70% d’entitats bancàries) i les violacions de domicili (ocupacions de domicili habitual o segona residència) oscil·len entre l’1 i el 5% depenent de la font.

Per tant, seria molt important poder creuar totes aquestes dades de manera més o menys fiable. Dades que només té el Poder Judicial obtingudes dels diversos procediments legals, però no són públiques, ni ho seran per ara.

Avui som a les portes d’una nova crisi econòmica i social i, evidentment, el problema de les ocupacions d’habitatge torna a ser, una vegada més, cavall de batalla política. Jo no negaré la importància del problema, al contrari, sóc dels que crec que les institucions hem d’aportar solucions. Però el problema és complex, no senzill. I malauradament des de la dreta s’utilitza aquesta qüestió de manera populista i alarmista. Trobo molt greu que determinats partits vagin a barris modestos com Trinitat Vella, recolzats en un faristol, a difondre un discurs que pretén enfrontar persones en situació de vulnerabilitat amb d’altres que encara es troben en una situació pitjor. Però les solucions de la dreta només posen el focus en un dels flancs del problema, la propietat. Això sí, són els mateixos que després voten en contra de la regulació de preus de lloguer al Parlament de Catalunya o que s’aixequen d’una comissió a l’Ajuntament de Barcelona per estudiar aquesta regulació perquè no els preocupa l’altre flanc, el del dret a l’habitatge.

Cal una reforma legal? Segurament sí. Però aquesta reforma no ha de centrar-se exclusivament en la Llei Criminal. Llei que, per cert, ja recull clarament el concepte de violació de domicili de manera clara. El problema es troba en la interpretació de la norma, per exemple quan algun jutjat fixa el termini de 48 hores per realitzar la denúncia quan això no està escrit enlloc. Les Lleis com més clares, millor i això no ho resol la instrucció emesa recentment per la Fiscalia General perquè seguirà sent interpretable.

També caldrà abordar altres reformes legals vinculades al dret a l’habitatge tal com s’ha fet al Parlament de Catalunya amb la regulació dels preus de lloguer. Si el 70% dels habitatges buits són de les entitats bancàries, calen reformes legals per acordar cessions d’aquests habitatges a les administracions públiques. Necessitem urgentment fer créixer la borsa d’habitatges socials i per emergència, almenys mentre aquestes administracions (totes) fan l’esforç d’incrementar l’habitatge públic molt per sobre de com han fet durant molts anys.

Finalment, cal resoldre les qüestions vinculades a la precarietat de les persones en situació irregular al nostre país. Si no podem atorgar permisos de treball a aquestes persones, les aboquem a l’economia submergida i a la precarietat també en l’habitatge, perquè a més no poden accedir als ajuts de l’administració pública.

Senzillament són invisibles i no ens podem permetre que cap persona resti al marge de la societat. El problema és complex i les solucions també ho són. Però cal actuar de pressa i endreçar d’una vegada per totes aquestes solucions per tal de donar resposta a un problema que preocupa a la ciutadania, sense populisme, amb solucions reals i efectives. És la nostra obligació i la nostra responsabilitat fer la vida impossible a les màfies i garantir el dret a un habitatge digne.