A finals del segle XX es va desfermar a les democràcies avançades una forta ofensiva neoliberal, amb la pretensió de debilitar el nucli de drets bàsics (negociació col·lectiva, pensions públiques, serveis universals...) inscrits en el contracte social postbèl·lic. Al sud d’Europa, aquest embat es va desplegar amb especial intensitat a partir del 2008, en clau de resposta austeritària a la Gran Recessió. Al llarg del temps, els impactes del cicle neoliberal sobre les polítiques públiques han sigut desiguals; però han quedat lluny, en tot cas, de les retòriques i els marcs culturals del desmantellament social. L’estat de benestar s’ha mostrat força resilient. De fet, les vulnerabilitats materials del segle XXI apareixen més aviat connectades als seus propis límits fundacionals (absència del dret a l’ingrés, feblesa de les polítiques d’habitatge i dels sistemes de cures), així com a les actuals transicions de canvi d’època generadores de riscos i d’incerteses sense precedents.
Assistim avui, en aquest context, a una nova dinàmica de replegament, configurada, tanmateix, per materials ideològics diferents: l’onada reaccionària actual prioritza les estratègies de restauració d’ordres tradicionals. L’agenda econòmica contra els drets socials -bandera del cicle neoliberal- queda ara (parcialment) desplaçada per una combinació d’autocràcia, punitivisme, jerarquies, binarisme, homogeneïtat... Es tracta de discursos construïts des de repositoris d’odi i d’exclusió (transfòbia, islamofòbia...); són narratives instal·lades en la propagació de pors, negacionismes i nostàlgies. Les ‘retòriques de la intransigència’ (Hirschman) s’han tornat a activar. Disparen contra els espais de llibertat i d’inclusió guanyats en el recent cicle d’avenços: contra les polítiques verdes, les mixtures, la diversitat, les agendes feminista i LGTBIQ+.
No ho tindran fàcil. És versemblant pensar que no es podrà revertir ‘l’esfera del reconeixement’ com no s’ha pogut tampoc desmuntar ‘l’esfera de la redistribució’. Les dimensions recents de ciutadania (ecològica, multicultural, de gènere...) i els camins que s’han començat a transitar (predistribució, acollida, acció comunitària...) tendiran a reproduir capacitats de resiliència. No es tracta d’una hipòtesi que condueixi en absolut a la passivitat, ni a infravalorar la galàxia del trumpisme, en cap dels seus vessants. Implica, això sí, situar la defensa del projecte democràtic en clau d’esperança, d’acció col·lectiva i d’horitzons de sentit; lluny de gramàtiques de derrota i lluny del gust tan arrelat com estèril pel victimisme.
Enfront de l’autoritarisme postdemocràtic i el seu projecte de restabliment d’ordres del passat, caldrà anar traçant una nova cartografia de fraternitat, amb potencial de construir futur. Caldrà articular una conversa pública (i les coalicions d’actors necessàries) a l’entorn d’algunes coordenades innovadores de transformació:
- Refermar la centralitat de la transició ecosocial i de les pràctiques per un planeta habitable: guanyar la batalla del clima, per poder lliurar totes les altres.
- Disputar a l’autoritarisme vectors clau d’ampliació democràtica: l’articulació del binomi proximitat-Europa enfront de la (geo)política dels estats, les estructures públic-comunitàries, l’antipunitivisme com a eix transversal al conjunt de polítiques públiques i moviments socials...
- Desactivar els codis del conservadorisme moral: perquè els drets trans són drets humans, perquè les cures són l’antítesi de totes les violències, perquè el mestissatge ens enforteix com a societat...
- Desmantellar estructures de privilegi i especulació: forjant economies i territoris cooperatius, avançant cap a la renda bàsica i l’herència universal, garantint el dret a l’habitatge i a la ciutat...
Pot semblar un catàleg d’utopies, enfront d’una realitat bastant més fosca. El cert, però, és que existeixen avui moltes pràctiques col·lectives que transiten, de manera quotidiana, aquests camins. L’OIDP (Observatori Internacional de la Democràcia Participativa) ha esdevingut un espai consolidat d’interacció entre gairebé 200 experiències de pressupostos participatius i més de 40 assemblees de deliberació ciutadana. S’han articulat, els últims anys, xarxes de transició ecosocial per assolir la neutralitat climàtica el 2030, així com moviments urbans per fer front a l’especulació i garantir el dret a l’habitatge. Trobem, als barris vulnerables de moltes ciutats, excel·lents escoles públiques obertes a la comunitat, on conviuen desenes d’orígens, llengües i bagatges culturals. A catorze països de la UE es garanteix ja el reconeixement legal del gènere d'acord amb l’autodeterminació. Als Estats Units, la xarxa de ciutats per la renda bàsica agrupa més d’un centenar de governs locals. S’enforteixen, a moltes ciutats d’Amèrica Llatina, les infraestructures socials i l’organització comunitària de les cures. Les iniciatives de suport mutu i les economies socials guanyen pes arreu, i a les metròpolis es van teixint pols i ecosistemes cooperatius.
Poden ser, en molts casos, experiències amb límits i fragilitats. Però són, tots ells, processos realment existents: amb més arrelament que les proclames de l’extrema dreta, amb més força que les convocatòries a la desesperança, amb més presència del que expliquen els mitjans. Configuren la base per seguir transformant. Per disputar el futur.