Parlar en català al Parlament Europeu és important, però és un fet molt menor comparat amb l'oficialitat de la llengua a la Unió Europea, ja que aquesta inclou un reguitzell de blindatges legals lingüístics i una visibilitat incomparables. Bé faria el catalanisme de no conformar-se d'entrada amb el fet que els nostres representants puguin parlar en català a Brussel·les, una lluita que Iniciativa-Comuns-Sumar, de la mà d'Ernest Urtasun, i PSC, de la mà de Javi López, han ignorat durant anys, i que ara de cop els ha vingut la pressa per guanyar. Si fóssim malpensats podríem intuir que estan intentant fer que el català sigui llengua de treball al Parlament Europeu per oferir-nos-ho en lloc de l'oficialitat completa, una oficialitat completa que PSOE i Sumar no estan lluitant com si els hi anés la vida, és a dir, la legislatura. Ells sabran.

[noticiadiari]2/262671[/noticiadiari]
Sigui com sigui, dimarts que ve dia 19 de setembre els estats membres (que no els partits del Parlament Europeu, cal no confondre-ho) votaran al Consell de la UE la proposta del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, de fer oficial el català, el basc i el gallec. Aquesta proposta i els timings justos d’una votació al tombar la cantonada han enganxat per sorpresa molts països membres, que ara mateix estan decidint mitjançant diplomàtics i representacions permanents (amb una rapidesa que no els apassiona), si votaran que sí, votaran que no, o qui sap, faran una contraproposta (qui vulgui entendre que entengui). Cal dir que més enllà de la por d'obrir una capsa de pandora babelística, una cosa que incomoda els governs de nord enllà és també el populisme que els hi poden fer les seves respectives oposicions estatals pel que fa a la despesa que pot costar l'oficialitat de les tres llengües ibèriques, sent aquesta una angoixa verbalitzada per diplomàtics de països ben diferents.

[noticiadiari]2/262670[/noticiadiari]
Estirar més el braç que la màniga amb una proposta de màxims és un autogol generat pel PSOE, que no s'ha sabut estar de demanar el cafè per a tothom a Europa, com si bascos i gallecs haguessin demanat l'oficialitat per investir Sánchez, quan no ha estat així: ni BNG, ni PNB, ni Bildu ho han posat com a condició de res. A més, el parlament gallec ha demanat, per desgràcia, que no es pugui fer servir el gallec ni al Congrés dels Diputats. I els bascos han fet servir la seva força aritmètica per aconseguir altres bondats que no ens seran donades als catalans. No pot ser res més que anticatalanisme que cada cosa que requerim nosaltres amb sang, suor i llàgrimes, es regali als altres, però no passi mai al revés. Ja va passar amb la recent llei audiovisual on l'obstinació catalana va fer un regal legal a bascos i gallecs. En canvi, de les coses que obtenen els altres no ens cau gairebé mai res a nosaltres.

Amb aquest panorama clàssic de la lògica castellana on la singularitat catalana molesta i cal dessingularitzar-la, el PSOE es va clavar un autogol si volia que nord enllà no posessin problemes amb l'oficialitat del català, una llengua mitjana europea amb molts milions de parlants, amb una mida similar al suec, i amb més parlants que el búlgar, el danès, l'eslovac, el finès, el lituà, etc., i sobretot, una llengua oficial a Andorra, un país que ja ha dit que l’oficialitat europea del català facilita l’acord d’associació que estan negociant amb la UE. Gallecs i bascos han d'entendre que estarem sempre amb ells, però que si volen conquestes nacionals i lingüístiques importants, també hauran de fer valdre la seva aritmètica perquè així sigui, amb narrativa no n'hi ha prou. I en aquest cas el cafè per a tothom ens pot costar l'oficialitat de la nostra llengua a Europa. Pobles germans sí, però a la trinxera, com a la taula del Bernat: qui no hi és, no hi és comptat.

El 19 de setembre, com dèiem, els països membres votaran al Consell de la UE si accepten la proposta d'oficialitat de Sánchez, però aquella votació no té per què ser caixa o faixa, hi ha una mica més de marge: si Espanya no hagués lligat prou bé la votació (perquè compto que els nostres, Acció Exterior, s'hi estan deixant la pell, oi?... oi?), si no hagués treballat prou bé mitjançant diplomàtics per aconseguir que tothom voti a favor de l'oficialitat, encara quedarà la reunió del comitè d'assumptes generals del Consell del 23 d'octubre, on Sánchez tindria una revàlida per intentar l'oficialitat de la llengua catalana si vol ser investit sense daltabaixos. En tot cas, ens trobem davant d'una oportunitat històrica, que podem perdre, evidentment, però és una guerra que cal lluitar, una disjuntiva que PSOE i Sumar han de percebre com l'única via per no haver d'acabar jugant a la ruleta russa amb unes noves eleccions. Per cert, per a tots aquells que no jugarien cap partit que no fos la final de la Champions i només amb ells de protagonistes, aquells que desitgen que això fracassi perquè pugui emergir el seu espai polític, un espai que emocioni Dolors Feliu, només dir-los que han fet una escissió raríssima del catalanisme contraposant i incompatiblitzant la lluita pel nervi de la nació amb la lluita per esdevenir un estat. Us passarem per sota.