Tenim el sentit de la propietat desviat. El que és meu, és meu, i el que és teu, també. Ho volem tot per nosaltres i una mica més dels altres. Fer i desfer amb el que ens és aliè, però que no ens toquin el que és nostre. Comprem, tenim i no volem compartir, però exigim als altres que ens donin. Reclamem solidaritat quan només actuem si hi ha alguna cosa a canvi. Som així, però com així som, així ens va. I així acabem sempre, pagant. Perquè només així obeïm.

Torna la temporada dels bolets i un any més torna la polèmica de l'ús que fem dels boscos. Cap novetat si no fos perquè encara hi ha qui no entén per què es fa pagar en algunes zones. El que es queixa i té els nassos de dir que la muntanya, com la platja, és de tots. Quan resulta que el 77% dels boscos catalans tenen amo. Algú que ho ha comprat o ho ha heretat, ho manté i paga els seus impostos. Igual que un cotxe, o una casa. A qui ningú li fa punyetera gràcia que li robin o li ocupin. Dos exemples on és fàcil trobar consens, el que no trobem quan parlem del bosc.

Quan era petita anava amb el meu avi a fer rovellons, perquè bàsicament, és el que buscàvem. Ell coneixia tots els racons dels Ports, és on s'havia criat. Però sobretot coneixia els propietaris d'aquells boscos. Gent del poble de tota la vida amb qui coincidien a fer el cafè i jugar a cartes. Veïns tots, que no tenien cap inconvenient en deixar que uns o altres entressin a la seva propietat. Perquè era anar-hi quatre cops a l'any, perquè era per menjar-ne a casa i perquè quan marxaven, ho deixaven tot com ho havien trobat.

Avui, ens agrada passejar pel bosc, anar en bicicleta per la muntanya, caminar, gaudir de la natura. Però sense mirar on i com trepitgem. No és anar al bosc del costat del poble a fer quatre rovellons. És anar ben lluny, carregar de bolets que no sabem ni què són ni si són comestibles. I deixar rastre per allà on passem. La merda per als altres i les cistelles plenes cap a casa. A casa de l'altre ens deixem el que no voldríem per la nostra. Clar que ens fan pagar i clar que ens ho mereixem. No només perquè ocupem la propietat d'un altre, sinó perquè el rastre també té un preu. I ho paguen justos per pecadors, sí. Però aquí la cosa no va d'això. També va de corregir greuges, d'aquells que a tots voldríem que es reparessin si algú entra a casa nostra.