Which Way to the Front? Va ser un film dirigit i interpretat per Jerry Lewis, l'any 70. Una comèdia i sàtira antibèl·lica situada en plena Segona Guerra Mundial, protagonitzada per Brendan Byers, un excèntric milionari que en ser declarat no apte per a l'exèrcit decideix muntar-ne un de propi i atacar pel seu compte.

Sense els prop de 3000 represaliats i una maquinària inquisidora desfermada, la realitat catalana actual passaria de tragèdia a comèdia similar a la de Lewis. Una on hi ha generals de divisió que tenen una estratègia particular i es creuen ministres de defensa, on hi ha aprenents de militar que l'electorat no ha considerat aptes pel comandament que pretenen ser el Sun Tzu amb barretina; o que es munten el seu propi exèrcit.

Exèrcits com els que els italians anomenen armata Brancaleone, al·locució inspirada en el film còmic de Mario Monicelli, del mateix nom, i interpretada per Vittorio Gasman, on una colla d'arreplegats mal organitzats duien a terme accions grotesques de nul·la eficiència pels seus objectius. O bé organitzen trobades per a la unitat de forces on el popurri de sigles recorda la hilarant escena de la Vida de Bryan, dels Monty Phyton, on es discuteixen els partidaris del Front del Poble de Judea i els del Front Popular Judaic.

La realitat tangible, però, és que en pocs dies s'han fet aflorar autèntics moviments de fons en el front espanyolista. S'ha trencat per ara el bipartidisme de sempre PPSOE i el bipartidisme imperfecte que hagués significat l'acord PSOE- Cs; s'han escorat cap a la dimensió social pressupostos que d'altra manera haguessin estat antisocials; s'ha visualitzat que les esquerres nacionals basca i catalana han acabat amb el monopoli dels centre-dreta nacionalistes en la seva negociació amb Madrid.

Per tot això, entre altres coses, s'han agreujat les divisions internes a cadascun dels principals bàndols del conflicte Estat-Catalunya. A la banda espanyola, l'autonomia dels poders de l'Estat respecte el govern es va posant en evidència. Hi ha una cúpula judicial parcial esbiaixada ideològicament interferint tasques de l'autoritat penitenciària i dels jutges de proximitat i que aplica el dret penal i penitenciari de l'enemic. Es pretén la reinserció en un presumpte delicte polític, cosa pròpia de la tradició de Torquemada amb la persecució de la dissidència.

Aquest episodi del TS interferint el calendari dels pressupostos ha servit perquè les bullangues a la banda espanyolista i a la banda independentista adrecessin atacs creuats contra els mateixos protagonistes. Els militars dels manifestos, el Trifachito i la premsa afí denuncien l'acord amb separatistes del govern social-comunista. A l'altra costat del front, des de la rereguarda, els nítids acusen ERC i Bildu de vendre's per res. Això sí, els seus consellers imploren als diputats del PDECat a Madrid que van votar favorablement els pressupostos, que els col·loquin les mateixes esmenes.

Algú creu que el Tribunal Suprem hagués fet altra cosa sobre el tercer grau si els pressupostos haguessin estat pactats amb Cs o no hi hagués pressupostos? Confondre govern i poder (Estat) és un error tant quan s'aplica a Madrid com quan s'aplica a Catalunya. L'estat espanyol és el rei, els militars, les cúpules judicials les cúpules policials i els oligopolis financers i mediàtics que tenen la seva pròpia dinàmica i intenten que els governs siguin els seus subalterns. El Govern del PSOE té dues branques, una en funcions subalternes, molt vinculada al deep estate i per tant no és irresponsable en no reformar el codi penal, les lleis per democratitzar les cúpules judicials i la fiscalia etc.

ERC i Bildu mantenen aquest govern contradictori com a única oportunitat, de probabilitat baixa, d'abordar políticament els problemes pendents. I alhora és una pressió al PSOE perquè adopti un programa urgent d'homologació democràtica amb Europa. Haver aprovat els pressupostos dona autoritat a ERC i Bildu per adreçar-se als electors socialistes i de Podem, dient-los que qualsevol política social que no vingui avalada per un marc democràtic de qualitat està destinada a ser efímera. Davant d'un estat profund responsable de la deriva antidemocràtica i antisocial, cal cridar als ciutadans demòcrates i d'esquerra a que denunciïn la complicitat d'alguns dirigents del PSOE amb aquella deriva. I la seva responsabilitat a Tarragona, l'Hospitalet o Sabadell en calaixos bruts.

Mentrestant, però, aquí a Catalunya l'objectiu militar dels nítids se situa en com agrupar l'Armata Brancaleone al redós d'una operació unitària, per atacar per l'esquena els traïdors independentistes que han esberlat una mica el front enemic i han fet sortir a camp descobert l'artilleria; mai tan ben dit.

Si voleu podem partir d'una coincidència: el diàleg no pot ser màgic i els pressupostos econòmicament, tampoc, però, per ara, la confrontació i la unitat són, molt més encara, exercicis d'il·lusionisme que quan s'aixeca el drap només en queden les capses buides.