Els últims dies hem conegut dues notícies de gran transcendència etiquetables en un mateix registre: indemnitzacions milionàries. Per camins diferents, els ERO (expedients reguladors d'ocupació) executats a Radiotelevisió Valenciana i Telemadrid han acabat d'igual forma. Tant la Generalitat d'Alberto Fabra com el govern d'Ignacio González van a afrontar uns costos molt superiors als inicialment previstos.

L'ERO extintiu de Canal 9 i Ràdio 9 s'ha tancat amb un acord, subscrit pel 70% dels treballadors, que contempla 35 dies per any treballat amb un límit de 30 mensualitats. Una sèrie de compensacions directes addicionals eleva les indemnitzacions, en la pràctica, als 40 dies per any. A Telemadrid i Onda Madrid ha sigut el Tribunal Suprem qui ha imposat les quantitats. En confirmar la improcedència dels acomiadaments, estableix 45 dies per any treballat amb un límit de 42 mensualitats. Els drets generats a partir del febrer del 2012 es paguen a 33 dies per any i 24 mensualitats.

El cost final de l'expedient a Radiotelevisió Valenciana és de 86 milions d'euros, afectant un total de 1.600 treballadors. La despesa a Telemadrid és de 48 milions, amb 860 afectats. RTVV, com tothom sap, desapareix. La radiotelevisió madrilenya continua les emissions amb una quarta part de la plantilla. En els dos casos, les indemnitzacions multipliquen per dos o més les quantitats que caldria haver desemborsat en aplicació de la legislació vigent.   

Tenint en compte que ambdós ERO són, de llarg, els més importants numèricament parlant de quants s'han executat en empresa pública els últims anys (excloent el d'AENA, amb una elevada voluntarietat), només cal extraure una conclusió: la reforma laboral de Mariano Rajoy –aquella que anava a permetre la reordenació del sector públic a un preu raonable- ha fracassat estrepitosament. Amb els supòsits de la insuficiència financera i les pèrdues econòmiques, el text habilitava les administracions a acometre reduccions massives de personal en empreses, fundacions i altres organismes dependents de l'erari públic. Que l'instrument s'haja revelat tan ineficaç justament en els expedients de regulació més voluminosos denota una feixuguesa legisladora alarmant. O una incompetència manifesta a l'hora d'utilitzar-lo.

L'abaratiment del comiat inclòs en la reforma laboral va ser una exigència compartida  per Europa, el Fons Monetari Internacional i l'OCDE. Era, segons digueren, una mesura ineludible per a que Espanya sortejara el rescat i donés credibilitat al món. De fet, aquestos mateixos organismes estan entonant de nou la cantarella, i comencen a exigir un abaratiment superior sota pretext de dinamitzar en major grau el mercat laboral. Els exemples donats pels governs de Fabra i González no van precisament en eixa direcció. Si al febrer del 2012, quan s'aprovà la polèmica reforma, ens haguessin anticipat els casos de Canal 9 i Telemadrid, de segur que haurien estat a les primeres pàgines dels diaris alemanys. “Spanische Inkompetenz” seria el titular, acompanyat d'una furibunda declaració de la cancellera i un repunt de la prima de risc. Curiosament però, no hi hagut cap ressenya a les principals capçaleres. La prima, inalterable. I de Merkel, sabeu alguna cosa?