Després del 9N de 2014, Artur Mas va fer una opa a l’independentisme que Esquerra es va veure obligada a acceptar a contracor. D’aleshores ença es va iniciar una convivència a desgrat i un procès cap a la independència que es va estroncar a finals d’octubre de 2017 per desistiment i per la repressió ferotge desfermada per l’Estat. Aquell matrimoni mal avingut va sobreviure amb penes i treballs fins la setmana passada.  

El fracàs de l’embat de 2017 va fer somiar a l’Estat i a l’unionisme nostrat amb la mort del separatisme. Es van convocar unes eleccions espúries i l’independentisme –tossudament i contra tot pronòstic– va tornar a sumar majoria per formar govern. I en 2021 va superar la xifra màgica de la majoria absoluta de vots.

La dupla independentista, però, ja arribava amb signes greus d’esgotament. La convivència era cada cop més complicada i les visions diferents sobre com reprendre el camí cap a la independència feien inevitable el divorci. Visions diferents però ambdues incapaces de traçar un camí clar de superació de la frustració de 2017. Tant l’estratègia del diàleg com la de la confrontació són boiroses i inconcretes. Al fons de tot, la lluita per l’hegemonia de l’espai independentista és l’explicació última de la ruptura.

Mentrestant, s’han aixecat veus joioses celebrant “la mort” de “la mentida del 52%”, una suma “que mai no ha existit” per “l’estafa” que representa sumar els vots d’opcions polítiques que s’ha demostrat que són incompatibles. Potser els analistes i opinadors que porten anys pronosticant la fi del “suflé independentista” corren massa. Més enllà de l’espectacle poc edificant que ens ofereixen els partits, l’independentisme gaudeix d’una mala salut de ferro. 

El que s’ha acabat amb la sortida del govern de Junts és un model de pactes esgotat, però el 52% de l’electorat català que va dipositar el seu vot en les darreres eleccions és independentista fins que les properes eleccions demostrin el contrari. Hi ha visions diferents i fins i tot enfrontades, però elecció rere elecció es demostra que la majoria de l’electorat català vol la República Catalana.

Un electorat que només vol una cosa: que les promeses d’independència dels partits catalans es facin realitat. Esquerra tenen en els dos anys de legislatura que resten una oportunitat única de consolidar la seva imatge de partit de govern, capacitat de gestió i responsabilitat institucional. La manca de suport parlamentari no serà un entrebanc important. Poden prorrogar els pressupostos actuals –expansius i coherents– sense patir per un eventual “pacte Frankenstein” que els faci fora del govern. 

Només una espasa de Dàmocles es balanceja amenaçant sobre Esquerra: si no és capaç d’obtenir un trumfo destacat i determinant de l’aposta per la negociació, ho tindrà magre per resistir els embats de Junts, erigits en guardians de les essències independentistes, i pagarà un preu electoral important. Ara bé, si l’obté, farà un pas de gegant cap a l’hegemonia dins l’espai sobiranista.

Junts, per la seva banda, ha decidit jugar a fons la carta de la fidelitat al referèndum i ho fiarà tot al fracàs de l’estratègia negociadora d’Esquerra. Des de l’oposició podrà reclamar el suport de l’electorat independentista sense les contradiccions que suposaven formar part del govern i alhora criticar-lo. És una jugada arriscada perquè tard o d’hora veuran que s’han quedat sense aliats possibles per a formar govern en un futur, si tornen a quedar per davant d’Esquerra. 

El pacte que han esquinçat avui potser l'hauran de tornar a apedaçar en el futur, i això pot esdevenir una tasca impossible. Tots dos, Esquerra i Junts –també una CUP cada cop més desorientada– han fet una gran feina per aplanar el camí a un Salvador Illa que no ha de fer res més que seure i esperar. Sap que no pot mossegar –Pedro Sánchez no l’hi ho permetria– però que el desgast que pagaran els partits independentistes en forma d’abstenció poden diluir la fita del 52% i apropar-lo decididament al Palau de la Generalitat.