Intentar fer una anàlisi del què passa a Espanya, és entrar en una dimensió surrealista que palesa els maldecaps  del govern de l’Estat: tapar els resultats d’un model econòmic no productiu, basat en el “xollo”. Sí, i derivat  de la connivència entre les elits econòmiques, l’alta administració i els partits polítics dominants. El resultat, com sabem, és l’espoliació de l’erari públic. La conseqüència, el rescat de la banca i, probablement, el d’Espanya. Esperpèntic.

El que sorprèn més, però, és la situació de Catalunya, motor econòmic i, si es gestiona amb intel·ligència, la gran plataforma logística del sud d’Europa. En altres paraules, un país ric, amb possibilitats de ser-ho més, però que es deixa espoliar sistemàticament des de fa segles i que es conforma  a ser governat per un estat  decadent i en fallida. Una manca de dignitat nacional que ens costa 630.932 aturats el més de maig, prop de 300.000 persones que no cobren cap tipus de prestació i tenir el 20% de la població en situació de pobresa.

Mentrestant, el Govern de la Generalitat i els partits catalans es distreuen discutint els termes d’un pacte fiscal impossible, tal com evidencia l’augment del dèficit de l’Estat que, digui el que digui el Govern espanyol, comportarà  el rescat de la banca. Una fotesa que pot costar entre 2.000 i 3.000 milions d’euros anuals. Però, alerta! Amb l’estupidesa i  la negació sistemàtica del govern de Rajoy pel què fa a cap pacte, no estant lapidant Catalunya? L’informe de 14 de juny FMI,  especialment en el punt 15, que recomana la intervenció dels “governs regionals”, no n’obre el camí?

Davant els fets, només es pot pensar que els polítics que ens representen actuen ancorats en  interessos corporatius i segrestats per  les elits financeres i empresarials catalanes i espanyoles que, llevat d’algunes excepcions, pensen més en el propi benefici que en un futur que millori el benestar dels ciutadans i permeti una societat millor.   

On som? Al trist escenari que el 1516 Thomas More ja intuïa en la seva Utopia: “En món on tot es regeix per la propietat i els diners, només manaran els estafadors i els bandits, i serà un món en què no hi haurà justícia ni pau social”. Superarem aquesta crisi d’ètica? Sí, si exigim que es regeneri de debò la vida política, s’actuï amb radicalitat democràtica i es construeixi  un model econòmic sostenible. Catalunya avui ja en té les bases. Només li cal dir adéu a Espanya i convertir-se en un estat de la Unió Europea.