Catalunya és país de festivals i la temporada s’augura com la més àlgida dels darrers anys. La recuperació del consum i l’oferta creixent ha fet que arreu del país s’organitzin al llarg de l’any prop de mig miler de festivals. A l’estiu, a més, aquest mapa sonor es radicalitza amb cartells musicals que atrauen cada vegada més públic estranger i menys catalans. Aquesta és la tendència d’un model cultural i de projecció turística que des de fa un parell d’anys podria haver arribat ja al límit de fer esclatar la bombolla.
Un total d’1,6 milions de persones assisteixen cada any als festivals. Més de la meitat del públic són dones (51%), però dalt de l’escenari, les dades demogràfiques són molt diferents. Saber quin és el percentatge d’artistes femenines a les programacions és una qüestió recurrent a cada roda de premsa, i és una preocupació sectorial també a nivell mundial. Sabem quants concerts estan protagonitzats per dones solistes o bandes amb líders femenines en els principals line-up catalans? Aquest debat, que s’ha estès també a les xarxes socials, ens porta a reflexionar que si les dones dominen cada cop més la indústria musical, per què no es veu reflectit en els cartells?
Ens hem de preguntar, on són les dones als festivals. La realitat és que la presència de veus femenines als principals festivals catalans es limita tan sols a un 12% i les bandes mixtes –amb almenys una dona a la formació– només arriben a un 9% complementari, segons les dades que ha recollit l’Anuari de la Música i que es presentaran aquest mes de juliol. Sumant totes les variables s’assoleix tan sols un 21% de presència femenina de mitjana als festivals, molt lluny de la desitjada representació paritària que hauria de garantir una presència de dones i homes entre el 40 i el 60%.
La desconnexió entre la quantitat de dones en escena i el nombre de dones del públic és fruit de subcultures alternatives dominades pels homes. Aquesta és la conclusió a la que arriba el periodista nord-americà Forrest Wickman quan reporta la mínima presència de DJ femenines als festivals de música electrònica. A més, a això s’hi afegeix que la majoria de creador musicals, productors i enginyers són homes.
Tot i que la presència de dones a la música ja és un fet indiscutible, la proporció a la música en viu és discrimatòria. La situació és semblant al que passava fa un temps amb la quantitat de músics catalans i en català als festivals, una dada que els darrers anys s’ha anat recuperant fins assolir quotes del 38% i el 25%, respectivament. Tot i que el català encara se situa com a tercera llengua en els concerts del nostre país, per darrera del castellà i l’anglès, la millora ha vingut donada per la intervenció de l’administració quan ha marcat els requisits necessaris si es volen rebre ajudes públiques.
En la confecció dels cartells dels festivals hi ha molts promotors que són contraris a la implantació de quotes i normatives. Molts consideren que la programació és simplement un reflex de la realitat de la societat i que el director/a artístic ha de presentar la millor oferta possible de mercat. I és precisament per això que els mitjans de comunicació, les institucions i el mateix públic han de pressionar més que mai perquè la cultura sigui igualment justa i paritària, de qualitat i oberta a tothom.
Us convido a fer un exercici aquest estiu entre festivals i festes majors. Preneu nota de quins són els criteris amb els quals s’ha confeccionat una programació musical, tenint en compte, més enllà de la qualitat i l’interès artístic, les veus femenines, els artistes emergents, els grups catalans i els que canten en català. El grau de responsabilitat social i cultural no només és dels polítics sinó fruit de cadascuna de les nostres petites accions i decisions.