La idea d'una Europa unida que deixés enrere els conflictes bèl·lics que l'afectaven de forma inexorable cada 30 o 40 anys, va ser un dels encerts polítics més grans de la història del continent, juntament amb el desenvolupament de l'estat del benestar. 

El temps, però, ha començat a diluir el record de les guerres i el valor intrínsec de la Unió. El temps i la reticència dels estats a cedir sobirania i avançar vers una Europa federal. Així veiem com una idea brillant es deforma i esdevé una caricatura, amb l'estafa dels sptizenkandidaten per triar el president de la Comissió o la designació d'alts càrrecs amb "morts a l'armari" com Borrell o Lagarde.

És aquesta Europa la mateixa que observa impassible la tergiversació aberrant que el govern italià fa de la tasca d'organitzacions com Open Arms. Que qui està salvant vides al mar sigui presentat com a "traficants de persones" és una ignomínia semblant a la de presentar una manifestació pacífica com un alçament violent i tumultuari. Salvini i Marchena de la mà en una Europa cada dia més allunyada de l'ideal de la Unió.

Europa, un continents que ha enviat onades successives d'immigració arreu del món en diverses èpoques, i sobretot al segles XIX i XX, té una memòria fràgil i tanca les portes a qui intenta entrar-hi per cercar una vida millor. Quants milions d'europeus no van arribar als països d'Amèrica per fugir de les guerres i de la misèria?

Hom pot dir que les circumstàncies no són les mateixes en aquest segle XXI. Que una cosa és la postguerra i una altra el món globalitzat. Tanmateix, hi ha països que continuen obrint les seves portes als éssers humans en dificultats, tot posant les qüestions humanitàries per davant de les raons econòmiques.

Per exemple, és interessant saber que l'Argentina, un país amb una població similar a la de l'Estat espanyol, ha acollit un milió de veneçolans, tot i viure una de les seves crisis econòmiques cícliques. Xile, amb 18 milions d'habitants, ha acollit prop de mig milió. Europa no hauria d'oblidar la seva història recent.