Dia dels Innocents a Madrid. Per aquelles coses de la morbositat històrica m’acosto al carrer Marqués de Cubas (antiga calle del Turco) per veure la placa commemorativa que l’ajuntament de la metròpoli acaba de posar en record de Joan Prim i Prats, just en el lloc on va ser mortalment tirotejat, molt a prop del Congrés de Diputats i del luxós Hotel Palace, on Josep Antoni Duran i Lleida s’hostatja habitualment. Com una advertència als moments actuals es destaca una cita del cèlebre general reusenc: “No olvidéis la sangre derramada por nuestras discordias políticas”. Llàstima que hagin oblidat de posar-hi la més famosa: “No debe aplicarse la palabra jamás, pero es tal la convicción que tengo de que la dinastía de los borbones se ha hecho imposible para España, que no vacilo en decir que no volverá jamás, jamás, jamás.”

Són quarts d’una i, com mana el protocol de la Villa y Corte, cal fer l’aperitiu sense dilació. Amb aquest propòsit entro en una tasca propera i demano una canya que em serveixen acompanyada d’una tapa de matrimonio (canapè de seitó i anxova). Mal que ens pesi als catalans, molts dels nostres cambrers haurien d’aprendre a tirar la cervesa tan bé com ho fan a Madrid, amb el seu punt just de pressió i cremositat en l’escuma.

Agafo un diari –El Mundo- de la barra i sec en una taula. Immediatament entren un parell d’homes al bar que saluden l’amo. Semblen clients habituals. Reconec un d’ells amb ulleres de cul de got i el cabell repentinat i llefiscós, que es prodiga en tertúlies d’Intereconomia, 13 TV, i d’altres programes no aptes per a menors. El seu acompanyant és un home de mitjana edat amb el cabell negre engominat, vestit fosc d’Armani i corbata de seda de Loewe, el clàssic Génova style.

Com que em veuen fullejant una capçalera amiga, suposo que no aixeco sospites i seuen a la taula del costat. Comencen parlant d’Ángel Carromero, el funest xofer de l’oposició cubana, per concloure el mateix que degué pensar Oswaldo Payá just abans de morir: “Ese pollo tiene poco seso.”

Anava a submergir-me en l’incendiari editorial d’en Pedrojota quan de sobte els meus insospitats companys de tapeo comencen a parlar del “problema catalán”. El més veterà recrimina a l’altre –sospito que potser és un diputat o un càrrec del PP madrileny- la poca duresa que ha tingut Rajoy davant el “desafío separatista” i la “salida de pata de banco” de Mas. El seu interlocutor el tranquil·litza perquè tot sembla estar controlat, i el desllorigador té dos cognoms: Duran i Lleida. “¿De verdad crees que le permitiríamos presidir la Comisión de Exteriores si no le tuviéramos en el bolsillo?”, li espeta amb un mig somriure.

Per abreujar, l’escenari previst per l’espanyolisme és aquest: Duran ha insistit reiteradament que ell sempre ha defensat una consulta legal. Quan el govern espanyol presenti el recurs al Tribunal Constitucional i aquest dictamini que el “derecho a decidir” no és legal (estem parlant de legalitat espanyola, evidentment), Duran i els 13 diputats d’Unió se’n desmarcaran, alineant-se amb les tesis del PSC, i deixaran CDC i ERC sense prou força parlamentària per tirar-la endavant. Després d’això, el govern català haurà de recular amb la consulta o abocar-se a eleccions anticipades.

L’esperpèntic assot televisiu del catalanisme riu una bona estona amb l’explicació de l’Operació Duran. La troba magistral. Però ambdós interlocutors encara tenen temps per enfotre-se’n del PSC. Titllen Pere Navarro de “chalao” i coincideixen en que “el federalismo es una patraña” però que en el context actual pot ser útil per dividir l’independentisme català i que del 60% de suport quedi reduït al 30%.

Just després l’encorbatat-engominat rep una trucada i aixequen la sessió. Abans d’abandonar el local li pregunten a l’amo si ja té el cava català preparat per a la revetlla de Cap d’Any. Negant amb el cap, amb una rialla sorneguera, des de darrera la barra el jefe sentencia: “En la vida vuelvo a comprar nada a los catalanes. Ni que entraran Mas y Carod de rodillas por la puerta cantando el Cara al Sol.” Aquesta chanza troba l’aprovació unànime de tots parroquians que hi ha davant el taulell. Després de sentir això pago la consumició i marxo. Mai una Mahou m’havia deixat un regust tan amarg.

Epíleg. Poques setmanes després d’haver escoltat involuntàriament aquella escabrosa conversa intento convèncer-me que és impossible que Josep Antoni Duran, a qui respecto profundament, vulgui passar a la història com “el Judes d’Alcampell”. Penso que és prou intel·ligent per no vendre’s per només 30 monedes de plata i l’imagino més penjat d’una barra americana que no pas d’un arbre sec.

Però de sobte salten totes les alarmes: Duran proposa “començar de zero” el procés de la declaració sobiranista i diu que davant la consulta “jo defensaria i votaria que no” a la independència. I amb molt pesar recordo que Duran és un cognom que evoca la traïdoria. El 1640 un altre Duran –Pau Duran, bisbe d’Urgell- va acabdillar els partidaris catalans de Felip IV que s’oposaven a la decisió de la Generalitat presidida per Pau Claris de proclamar la República Catalana.

Per acabar, només un darrer exemple de la meva temença. En un recent article intitulat ¿Hay que salvar al soldado Duran? (ABC, 11/1/2013) Carlos Herrera considera Duran com un soldat al servei d’Espanya i insta a que l’espanyolisme el protegeixi del cas Pallerols, perquè davant la present majoria sobiranista al Parlament “hará falta quien desde dentro tire en la dirección contraria y rompa la mayoría: esos pueden ser los trece diputados de Unió. Pero sólo si hay un puente de autoridad, y ese es, guste o no, el soldado Duran.” Serà finalment Duran i Lleida el potrillo de Troya teledirigit des de Madrid per aturar la independència de Catalunya? S’accepten apostes.